OPINIÓ
5 juny 2016 2.00 h

OPINIÓ

Quan de les pedres cal fer-ne pans

FRANCESC HOMS I MOLIST

Aquest mes de juny pot resultar decisiu en el procés cap a la independència de Catalunya. Com acostuma a passar a la vida real, quan menys t'ho esperes es presenten els reptes més transcendents. Al juny no apareixia a cap full de ruta com a data clau. De fet, era un mes més dels famosos 18 previstos. I ara resulta que la combinació de “pressupostos” i “26-J” converteix el mes de juny en una altra cruïlla. I davant d'una cruïlla, ja se sap, les actituds habituals de la condició humana: els que neguen i dissimulen el que passa, els que sobredimensionen les coses per defensar la seva tesi particular, i els que de la necessitat procuren fer-ne virtut. Jo defenso la tercera opció, però no de qualsevol manera, sinó sobre unes bases molt concretes:

El problema de la CUP no són els pressupostos, sinó ells mateixos i les seves flagrants contradiccions

1. Amb l'Estat espanyol no hi ha res a fer respecte al futur col·lectiu de Catalunya. Tots ho hem provat tot i després del període més llarg de democràcia de la història constatem que el problema no eren només les dictadures. La sentència contra l'Estatut de 2010 és el símbol i la realitat del que l'Estat espanyol està disposat a acceptar sobre la nació catalana: folklore i una província més que treballa, paga i calla.

2. La política espanyola és la viva expressió de la falta de projecte col·lectiu. La independència no només serà bona per a Catalunya, sinó que ho serà també per a la nova Espanya que en sortirà. La independència de Catalunya serà un revulsiu per Espanya, i la base d'una nova col·laboració més positiva, més eficient i més profunda si cal.

3. El procés per a la constitució de Catalunya com un estat independent requereix una majoria social que encara no tenim i un reconeixement internacional que tampoc hem assolit. En ambdós fronts cal treballar amb molta seriositat i des del realisme.

4. La CUP no comparteix com cal eixamplar la base social de l'independentisme, ni encara menys està disposada a desenvolupar una estratègia efectiva per assolir el futur reconeixement de la comunitat internacional. Siguem clars: ni qüestionant el dret fonamental a la propietat privada, ni legitimant l'ús de la violència contra els Mossos, ni mostrant-se contraris a la UE i als Estats Units, es pot assolir cap dels dos objectius crucials que té en aquests moments l'independentisme. El problema de la CUP no són els pressupostos. Crec sincerament que el seu problema són ells mateixos i les seves flagrants contradiccions.

5. El desenllaç final del procés cap a la independència només es pot contemplar en termes democràtics. I això vol dir que cal actuar sempre a la recerca de grans majories, fer tots els passos amb seguretat jurídica –de llei a llei– i superar els discursos antipolítics del “pit i collons”. No tinc cap dubte que el procés acabarà com correspon, amb una Declaració d'Independència, com ho han fet tots els països que s'han emancipat. I que aquesta Declaració vindrà legitimada per la força que donen les urnes amb la participació de totes les parts. I per res més. No hi ha camins del “mig” ni de tirar pel dret.

Davant de la situació que vivim aquest mes de juny cal ser clars i honestos en reconèixer primer el que està passant: si no és reconsiderada, la decisió de la CUP representa un cop dur i un trasbals per al procés. Però tan necessari és reconèixer-ho, com també subratllar que la voluntat que aplega més majoria continua sent la que està compromesa en el fet que Catalunya esdevingui un nou estat d'Europa. Tal com diu el tòpic, es tracta d'allò que en diem “de les pedres fer-ne pans”. I és evident que tenim dues pedres ben grans davant nostre: la CUP i el 26-J. Dues pedres diferents però, agradi o no, connectades. La posició inexplicable de la CUP i unes eleccions sobrevingudes que lògicament han posat a tothom de mal humor provoquen un context polític que, en termes de procés, té categoria de repte sobrevingut. La primera reacció de molta gent independentista pot fàcilment ser la de desertar, de desconnectar: “que s'ho facin!” És, d'entrada, una posició humanament lògica. Però és precisament davant de l'adversitat quan es té l'oportunitat de demostrar de veritat el coratge i el compromís. No hem de ser valents? Doncs aquest mes de juny caldrà demostrar-ho. Si es vol, les excuses poden ser moltes, i bona part d'aquestes raonades i raonables. No les negaré. Però tenim pocs dies per processar el que està passant, i l'obligació política de respondre a les urnes, que és l'únic espai que en democràcia val de debò per mesurar la força d'un projecte. El fons del dilema que hem de resoldre aquest mes de juny és simple: tirem endavant o pleguem veles? La meva resposta és clara: enfortir-nos amb l'experiència que estem tenint i, per descomptat, tirar endavant!