A la teva o a la meva

 05/06/2016 02:17

Fascinant debat aquesta setmana sobre la propietat privada i el seu abast motivat pel desallotjament del Banc Expropiat a Barcelona. D’ocupacions de cases, sobretot pisos, n’hi ha a grapats. Majoritàriament són famílies sense recursos (i algun penques o màfia organitzada). Ens n’assabentem quan els arriba el desnonament i les mobilitzacions per evitar-ho omplen tots els informatius.

Però les altres ocupacions són les que han provocat el present debat. Em refereixo a grups organitzats que acostumen a triar cases senceres, edificis singulars o immobles de titularitat pública per entrar-hi a fer tota mena d’activitats i/o viure. Són les ocupa­cions que s’escriuen amb k, que busquen complicitat amb el barri on es practiquen i que promouen projectes qualificats d’alternatius i transgressors. Els seus desallotjaments acostumen a ser terriblement violents per l’aparició de bandes de matons organitzats com a guerrilla urbana que causen destrosses al mobiliari urbà que paguem la resta de veïns. Curiosament aquests matons no acostumen a aparèixer mai per defensar les famílies del primer grup.

I els propietaris? Els okupes els titllen sempre d’“especuladors”. Es dóna per suposat, doncs, que institucions i particulars no tenen dret a aquella propietat i, per tant, els que l’ocupen exerceixen un dret legítim a fer-se-la seva per a l’ús que creguin convenient. El perquè això implica, a més, no pagar llum, aigua i serveis municipals és un misteri.

I qui són els propietaris “no especuladors” que poden seguir en pau usant i disposant de les seves propietats immobilià­ries? Aquesta setmana dos diputats de la CUP, organització política històricament defensora del moviment okupa, n’han donat algunes pistes. Per exemple, per boca d’Eulàlia Reguant, que les segones residències semblen una possibilitat a tenir en compte. De la seva banda, Benet Salellas ha donat més indicis després de ser criticat en saber-se, per la seva declaració de béns al Parlament, que té onze propietats al seu nom (alguna compartida al 50%). Salellas ha explicat que són fruit del “treball de tota la vida”, dels seus pares i avis, ja desapareguts, i rebudes en herència. El diputat cupaire es queixava que la seva família no tenia res a veure amb grans propietaris que haguessin obtingut la seva fortuna amb especulació, de manera fraudulenta o per corrupció. El seu germà Lluc ha donat explicacions similars afegint-hi una piulada: “Rebem una herència. I amb 21 anys, em toca ser propietari. Ganes cap. És la vida. I ara, opineu com vulgueu”. Aclarit, doncs. Si la propietat és fruit del treball “de tota una vida” o una herència, cap problema.

Però em queden més preguntes. Qui donarà els carnets de bons i mals propietaris per saber quines cases podem ocupar o no? Caldrà que al Registre de la Propietat hi hagi, al costat de cada títol, un currículum vitae i referències familiars dels titulars? Els propietaris que no tinguin cap ganes de ser-ho, com i on han d’avisar els okupes perquè entrin a les propietats que els fan tan infeliços? I, permetin-me afegir-ne una de molt personal: hi ha algun especulador que tingui un apartamentet a primera línia de mar que encara no hagi llogat o una caseta als Pirineus que no pensi utilitzar aquest estiu? Gràcies.