El procés i l'euro

La Vanguardia en català | 05/07/2015 - 00:00h


José Antonio Zarzalejos


El referèndum grec d'avui assenyala una fita en la llarga crisi d'adaptació de la moneda única europea a un context de recessió i crisi social. L'opinió més generalitzada és que guanyi el sí o ho faci el no, la Unió Europea continuarà negociant amb Grècia perquè, entre moltes altres raons, els tractats no contemplen ni la sortida voluntària ni l'expulsió dels estats que han adoptat l'euro com a moneda comuna. A més, hi ha una llarga llista de raons per les quals la sortida de Grècia de l'eurozona és indesitjable, entre elles de naturalesa fundacional de la Unió Europea i geoestratègiques que transcendeixen els interessos de les potències europees i concerneixen també els Estats Units, Rússia i la Xina. En política i en economia, el manteniment de l'statu quo té un gran valor estabilitzador en­cara que comporti greus sacrificis com en el cas hel·lè. Sacrificis per als grecs i dificultats per als altres estats de l'eu­rozona. Esfilagarsar pel flanc oriental d'Europa la unitat monetària sobre la qual hi ha ­vocació de construir la política, seria un fracàs històric i establiria un precedent arriscat.

En aquest context els impulsors del procés sobiranista a Catalunya haurien d'aclarir com pensen moure la hipòtesi d'una independència del Principat proclamada, tant sí com no, si guanyen en el 27-S tenint en compte que el país forma part de l'Estat espanyol, membre de l'eu­rozona. Per raons molt òbvies, la direcció d'UDC va delimitar la seva ­adhesió al procés sobiranista de Mas i Junqueras a la concurrència de determinades garanties, entre elles la permanència de Catalunya en la Unió Europea i en l'euro. La crisi grega fa que, necessàriament, calgui interrogar-se sobre les previsions que les forces independentistes han esbossat respecte a la permanència d'un nou Estat català en la moneda única europea. I si ho han fet se suposa que hauran arribat a conclusions molt poc ­optimistes sobre l'acceptació internacional d'una secessió catalana d'Espanya.

Antón Costas va publicar en aquestes pàgines dimecres passat un lúcid article titulat "Confusió de confu­sions" en el qual advertia "que alguns perjudicis ja s'han produït, com és la fallida del sistema català de partits vigent fins ara. Però potser el risc principal és en camí. De la mateixa forma que la crisi econòmica ens ha fet ­perdre una dècada de creixement i benestar, ara que la recuperació econòmica s'ha iniciat el risc és que la ­crisi política ens faci perdre una altra dècada".

Cert. Els catalans i tots els espanyols tenim dret a conèixer de quina manera una eventual independència de Catalunya i la constitució d'un nou Estat podria erigir-se al marge de l'espanyol i, que diguin el que vulguin, al marge de la Unió Europea. L'afirmació segons el qual no és concebible el club europeu sense el soci català no deixa de ser un voluntarisme.

El procés sobiranista, si la seva finalitat és la declaració d'independència de Catalunya i la creació subsegüent d'un nou Estat, és inversemblant no només des d'una perspectiva purament política, sinó també, i sobretot, econòmica, perquè la segregació catalana al marge de l'Estat -en el cas que fos possible- llançaria Catalunya a una terra incògnita que els grecs, siguin d'un costat o de l'altre, no volen explorar. El gran error d'aquest procés que al catedràtic Antón Costas li suscita tantes inquietuds i confusions -el mateix que a molts d'altres, catalans i no ­catalans- ha estat el d'establir com a sinònim el dret a de­cidir amb el dret a la independència i la correlativa facultat de crear ex novo un Estat que, de sortida i sense més tràmits, s'integraria en la Unió Europea i en l'euro.

A propòsit de la crisi grega cal plantejar amb tota la serenitat, perquè els arguments se sobreposin a les interjeccions, però amb meridiana claredat, una pregunta essencial: Quo vadis? Sí, exactament: on s'instal·laria una Cata­lunya independent que alguns pretenen que ho sigui en la conjuntura més dramàtica, més arriscada i menys confortable de la Unió Europea i que espera l'embat que ­suposarà per a la Unió el referèndum britànic sobre la permanència en el club d'estats europeus del Regne Unit. Els contextos històrics són ­determinants per a la sort de les inicia­tives polítiques que provin d'alterar substancialment l'statu quo de la governança de grans organitzacions. Un retorn al realisme, a la clarificació, una dilució de confusions i una seriosa instal·lació en un ambiciós possi­bilisme són actituds necessàries a i per a Catalunya i a i per al conjunt d'Espanya. Grècia constitueix un toc d'alerta al rutinari aventurerisme del procés sobiranista.