Les grans maniobres

La Vanguardia en català | 05/07/2015 - 00:00h


Julià de Jòdar


En un escrit sobre el cesarisme, com a expressió d'una situació històrica que demana una personalitat excepcional (Juli Cèsar, Cromwell, Napoleó...) per evitar la destrucció de les forces en lluita pel poder, Antonio Gramsci aconsella estudiar les relacions entre els grups principals de les classes fonamentals i les forces auxiliars dirigides per la força hegemònica. Així, a vegades, dins els mateixos grups dominants, hi ha reaccions que introdueixen un personal diferent en la vida social i en la del mateix Estat. Aquests moviments no són pas revolucionaris, sinó que tenen un contingut relativament "progressista", perquè revelen que la societat contenia forces dinàmiques, en estat latent, que el sistema no havia sabut explotar. Són moviments procedents de forces marginals, en aparença, que no comporten un canvi d'època: la seva eficàcia més aviat es basa en la debilitat constructiva de l'adversari que en una energia profunda i genuïna.

En conseqüència, estan lligats a una situació concreta, quan les forces en lluita són incapaces de representar una autèntica voluntat de reconstrucció. És el que els passa a les forces hegemòniques a Espanya -PP, PSOE­­-, que ara necessiten el concurs de forces auxiliars -Ciutadans, Podem- per refer el prestigi malmès de l'Estat. La divisió del treball entre aquests dos grups és interessant. Ciutadans vol fer una "regeneració" per dalt transfonent sang a les forces exhaustes del bipartidisme. Podem treballa per dotar de direcció a l'espontaneïtat (aparent) de les masses urbanes, que és un vell problema des dels temps de Lenin: "educar" i "disciplinar" les "classes subalternes" -en els nostres dies, capes mitges castigades per la crisi econòmica i classes treballadores decebudes amb el bipartidisme-. Ciutadans vol arribar al poder per la via de la cooptació o, si es prefereix, ocupant una torre adossada a l'edifici de l'Estat. Podem voldria ocupar i rejovenir el casalot amb personal nou, procedent dels intel·lectuals que ha produït l'activisme social i civicopolític, al qual ja estan subjectant amb una gestualitat hipnòtica ("barnilles de la cotilla", com diria Gramsci: molta teatralitat mediàtica dels dirigents i poca mobilització de les masses urbanes contra la llei mordassa).

Per aconseguir els seus propòsits a Espanya, Ciutadans i Podem han de pivotar entorn de Catalunya, on es dóna un equilibri entre forces oposades que pot esdevenir catastròfic. Mirant la situació des de fora, la força dirigent del Govern d'Espanya -el Partit Popular- està en peu de guerra legislativa, jurídica i econòmica per ofegar la Generalitat i dividir la població; mentrestant, les forces auxiliars de l'Estat aprofiten psicològicament aquesta violència legalista per oferir als catalans vagues promeses de recomposició de l'Estat sempre que els ajudin sense compromís a arribar al poder -una maniobra electoralista disfressada de política d'Estat-. Si ho mirem des de dins, la principal força dirigent catalana -CiU- va perdre dos anys abans d'incorporar-se al moviment independentista de juliol del 2010, perquè estava massa atrafegada fent retallades en la despesa pública. Fet el pas endavant (setembre del 2012), va descobrir que ja era massa tard per convertir-se en l'única força dirigent d'un futur Estat ­català.

El seu principal adversari polític -ERC- va aprofitar l'escletxa per disputar a CiU la direcció del procés; els moviments socials sorgits de la lluita contra la crisi van dubtar a seguir un líder -Artur Mas- que clamava contra Madrid mentre ajudava el Partit Popular a aprovar lleis; i les forces auxiliars de l'Estat van intervenir des de dintre -Ciutadans¿ i des de fora -Podem¿ per fer de Mas una peça a abatre -els uns en nom de la unitat regeneradora d'Espanya i els altres en nom de la unitat de les esquerres autonòmiques-. L'aterratge d'Albert Rivera a Madrid i les gires de Pablo Iglesias per provincias en són les mostres més paleses: Catalunya, graner electoral, com en temps de González i Aznar, per poder manar a Espanya. En aquestes condicions, els intents "cesaristes" de Mas per aprofitar els rèdits del 9-N -una prova audaç d'equilibri (aparent) entre "espontaneïtat" i "direcció", apresa de les experiències dels nous moviments alternatius¿, superant, amb una llista única, els equilibris paralitzadors, no reeixirà per culpa de la rèmora política que l'acompanya com una ombra. Davant la fallida del Partit Popular i el PSC a Catalunya, les forces auxiliars de l'Estat creuen veure arribada la seva oportunitat per superar els equilibris catastròfics entre Catalunya i l'Estat i dins la mateixa Catalunya. Però si el "cesarisme" de Mas podria ser "progressista" en el sentit nacional català, l'alternativa d'esquerres -Podem- és "reaccionària" a Catalunya i inviable a Espanya per "progressista", mentre que la de dretes -Ciutadans¿ és "reaccionària" aquí i allà. En aquestes condicions, les "terceres vies" només tenen futur enganxant-se al furgó de cua dels uns o dels altres.

L'entramat d'entitats i partits independentistes tindrà molta feina per refer el lligam entre espontaneïtat (aparent) i direcció (conscient). Per superar l'horitzó del 27-S potser hauran de deixar pas a les pulsions del carrer -mai apagades, sempre organitzades¿ i posar en un segon terme els partits desprestigiats per la desunió. Perquè, encara que sigui fàcil fer jocs de paraules ("derecho a decidir con independencia"), la contradicció prin­cipal a Catalunya es dóna entre un mo­viment democràtic radical, de base po­pular, que busca una direcció ferma, i l'Estat, que creu tenir-la amb la unitat imposi­tiva.