Presència

L'estretor que vam compartir

Xevi Sala


Tu, lector, jo i un milió i mig més de catalans i catalanes érem nosaltres i érem tots, igual que aquells murals on milers de peces construeixen una sola forma, engavanyats entre les fileres d’esquenes suades que desfilaven per l’inacabable passeig de Gràcia, mobilitzats per una sentència injusta i desproporcionada i conscients que al darrere en podrien venir moltes més. 

Ara sabem –ho expliquem al dossier d’aquesta setmana– que en total han estat 150 resolucions a l’entorn de la sobirania catalana, moltes per resoldre recursos interposats per la Generalitat contra la invasió estatal de competències. Cent cinquanta motius per saber que aquell dia de juliol de forta calorada vam fer ben fet essent-hi i després tornant-hi a ser les vegades que ha calgut. 

Compartint l’estretor d’una concentració que en molts moments va ranejar al caos però que, grà- cies a l’autogestió i a una mica de sort, va començar i va acabar bé. O més ben dit, va començar bé però encara dura. Perquè un tribunal no pot ser només un martell i un estat tampoc pot ser només una caixa d’eines plena de claus per picar els dits dels ciutadans. 

Ara que s’apropen noves i decisives dates, la societat es divideix entre els qui estan disposats a sortir novament al carrer per demostrar que les raons i les ganes es mantenen intactes i els qui, en canvi, troben que són els polítics professionals els qui s’han de guanyar d’una vegada el sou i liderar de veritat la cursa final. En qualsevol cas, uns i altres hem compartit les estretors de les manifestacions i les estretors d’un estat que ens aplica el ribot i el martell. 

Així és com sempre han pensat que es podia mantenir la seva sagrada unitat. Però tu, jo i un milió i mig més de catalans que aquell dia vam tapar l’asfalt del passeig de Gràcia sabem que, malgrat aquest embolic de les llistes transversals, no hi ha marxa enrere. Perquè les xifres del maltractament són clamoroses –les últimes, publicades aquesta mateixa setmana, eleven el deute fiscal a 15.006 milions–. Perquè l’Estatut que ens van rebregar va ser l’últim intent de configurar una relació raonable. 

I perquè no podem viure a cops de martell.