OPINIÓ
5 juliol 2018 2.00 h

TRIBUNA

Organitzar els vius

CARLES SUÀREZ. ECONOMISTA
“L’independen- tisme és més del 50% de la població, suficient en qualsevol democràcia (no a Espanya) per fer un referèndum vinculant

La conferència d’ERC ha exposat els motius que justifiquen el retorn a l’autonomisme. Degut que la direcció del partit està presa o exiliada, i que ERC va assumir la major part de l’organització material i logística del referèndum, s’ha d’acceptar que la majoria independentista no és suficient per aconseguir la independència, i que cal assumir una estratègia pacient i discreta d’augmentar la correlació de forces i estar preparats per a la següent finestra d’oportunitat.

És cert que ERC va liderar l’organització del referèndum, ha rebut els darrers mesos crítiques injustes, i ha resultat més afectada per la repressió que ningú. Però afirmar que degut a la situació repressiva cal assumir que la majoria del 50% no és suficient per aconseguir la secessió és un error i un frau als postulats democràtics. L’independentisme és més del 50% de la població, suficient en qualsevol democràcia (no a Espanya) per convocar un referèndum vinculant. Però que Espanya sigui antidemocràtica no vol dir que Catalunya ho hagi de ser. Renunciar a exercir el mandat electoral de la meitat més un és renunciar a la democràcia.

Alhora, les finestres d’oportunitat no s’esperen, es generen. Les condicions objectives que van permetre l’eclosió sobiranista segueixen existint: dècades d’espoli fiscal sumat a una gran recessió i austeritat en un estat i autonomia corruptes on la major part de la població i part del sector privat interioritza que la secessió implicarà una millora material.

El que va fallar a l’octubre van ser les condicions subjectives: com el lideratge institucional i social va errar en aprofitar a fets consumats el període d’acceleració històrica que parteix dels atemptats d’agost i culmina entre el 20 de setembre i la claudicació del 10 d’octubre.

Aprendre dels errors és clau per actualitzar els desfasats full de ruta i llibre blanc. Començant per consensuar si l’independentisme és un moviment polític que pretén aconseguir la independència en la vida real en la generació actual, o una tendència ideològica que acompanyi generacions mentre segueixen formant part d’Espanya. Seguint per acordar on som. És vàlida la proclamació del 27-O? Si és així, s’hauria d’implementar. Si no, però es considera vigent el mandat de l’1-O, s’hauria de tornar a proclamar. En cas contrari, s’hauria de tornar a fer un referèndum. I, el més important, que el full de ruta sigui realista, assumint el caràcter no democràtic d’Espanya i la realpolitik europea, traçant clarament la transició de la proclamació a la independència real, passant per l’inevitable estadi de dualitat de poders, mobilització permanent i impacte econòmic.

El govern Artadi-Aragonès, no obstant, té com a prioritat destensar l’escenari polític i allargar la legislatura. La situació personal de la direcció d’ERC i l’impacte emocional d’aquesta situació sobre la militància impedeix un desafiament intern al viratge autonomista. Situació similar passa al PDeCAT i l’amalgama de satèl·lits del món convergent.

Una nova finestra d’oportunitat requereix substituir el poder dels partits. La via més fructífera, car alhora mantenia el xoc institucional i l’atenció mediàtica, era la repetició electoral; oportunitat identificada a temps per l’ANC, però que un Puigdemont abandonat no es va atrevir a forçar, i una CUP encegada tampoc va aprofitar. No va ajudar que el sottogoverno i els mass-media sobiranistes fessin pinya per evitar eleccions: càrrecs i subvencions van pesar més que l’acció política. Massa boques viuen del processisme; massa poques, de l’independentisme.

Seria òptim omplir aquest buit, amb un artefacte electoral unitari i horitzontal, alçat des de les bases i entitats sobiranistes. Que provoqui tal espiral d’entusiasme i seguretat que aquest cop s’arribarà fins al final, que no només superi les opcions autonomistes sinó que revalidi el mandat democràtic per transitar, aquesta vegada sí, de la proclamació a la independència real. Els votants independentistes recorden què va passar a l’agost, al setembre i a l’octubre. S’adonen del pes de la repressió sobre les direccions dels partits; que Espanya mai acceptarà ni el 50% ni el 60%, per molt bé que ens portem; saben que la independència s’aconseguirà a fets consumats o no s’aconseguirà.

Qui vulgui que giri. Però no en nom de l’independentisme. Com va dir Manuel Delgado, arribat el moment, el 27 d’octubre, el govern no va tenir por dels morts, va tenir por dels vius. És hora que els vius s’organitzin.