Quebec, interessos i debats

La Vanguardia en català | 05/08/2015 - 00:00h


Lluís Foix


M'escriu un col·lega des de Barcelona que procuri emmagatzemar el molt necessari oxigen en algun bosc canadenc per observar els esdeveniments que es produiran al nostre país en els propers mesos. El cert és que el curs abundant del riu Sant Llorenç i els boscos frondosos que tenyeixen de verd el paisatge del Quebec, un territori més extens que la península Ibèrica, conviden a pensar en la singularitat d'aquesta província que s'ha definit com una nació, ha intentat dues vegades, i no ho ha aconseguit, pronunciar-se en referèndum sobre la seva in­dependència del Canadà i ha influït molt notablement en les lleis i la Constitució canadenques.

El partit no s'ha acabat, i el total reconeixement de la llengua francesa, l'única oficial al Quebec, més l'acceptació per part del Parlament federal canadenc que el Quebec forma una nació dins d'un Canadà unit, no han apagat el desig d'una part de quebequesos de volar pel seu compte i declarar-se independents.

Es dóna la circumstància que en els dos referèndums, el del 1980 i el del 1995, la majoria de votants del partit independentista que estava al govern no es van pronunciar per la secessió. L'última vegada, l'any 1995, els resultats obtinguts van ser tan justos que el país va quedar dividit entre el 50,6 per cent que van votar a favor de continuar al Canadà i el 49,4 per cent es van pronunciar a favor de la independència. Molt just.

L'endemà al matí, m'explica un professor de la Universitat de Mont-real, la vida va continuar amb total normalitat i cadascú es va guardar per a si mateix la seva opinió i els seus desitjos. El Quebec ha estat i és una província profundament dividida ­entre una majoria ressentida de francoparlants que ha buscat la independència dos cops per protegir-se contra l'hege­monia política dels angloparlants de dins i de fora dels seus límits fronterers.

La història de la política quebequesa en els últims quaranta anys és àmpliament coneguda pels lectors d'aquest diari, que ha enviat a Mont-real molts periodistes perquè expliquessin el fenomen secessionista durant i després dels referèndums. Xavier Batalla, l'inoblidable col·lega que coneixia les grans línies i els petits detalls de la política internacional, va viatjar i va escriure profusament sobre les tensions entre la província del Quebec i l'Estat federal del Canadà. Es va entrevistar amb tots els líders polítics i va seguir els debats entre els partidaris de la independència i els contraris a la partició.

Cada país té la seva història, les seves regles i els seus debats culturals i polítics. Una de les qualitats que aprecio en les moltes persones amb qui he parlat del tema aquests dies és la tranquil·litat amb què expressen els seus arguments i el respecte amb què accepten els del contrari. La qüestió, malgrat els dos referèndums i la tranquil·litat aparent que es viu en la so­cietat quebequesa, continua viva. Ningú no descarta que el nou líder del Parti ­Québécois, Pierre Karl Péladeau, elegit el maig d'aquest any, torni a plantejar un ­referèndum sobre la independència. En el seu discurs d'acceptació del càrrec de ­líder del partit va dir que "forma part del nostre objectiu situar els interessos superiors del Quebec per sobre de les nostres ambicions personals". Aquestes són les seves prioritats.

Péladeau té un aire populista, és l'amo d'un grup de comunicació poderós i el seu patrimoni personal i empresarial és considerable. Té un llarg recorregut per endavant. El primer que haurà de fer és fer recuperar el partit de la patacada que es va clavar en les eleccions del 2014, en què va perdre 24 escons i va quedar molt per sota del Partit Liberal de Pierre Couillard.

El secessionisme va quedar derrotat el 1995 i només tornarà a tenir rellevància si aconsegueix una majoria clara en les eleccions del Quebec previstes per al 2018. Haurà de tenir en compte també la llei de la Claredat, aprovada pel Parlament canadenc l'any 2000, que diu que en cas d'un referèndum secessionista hi ha d'haver una pregunta clara i una majoria quali­ficada. No especificava cap província, però era una llei pensada exclusivament per al Quebec.

Les posicions estan clares, al marge de majories o minories electorals. Una cosa són les posicions dels polítics i una altra són els interessos dels ciutadans. Els funcionaris canadencs, en qualsevol punt de l'immens territori ­nacional, han d'atendre en francès qualsevol que ho demani. El Canadà és un país oficialment bilingüe, excepte el Quebec, que, també oficialment, és exclusivament francòfon.

El Govern federal ha estat molt sensible a les peticions dels quebequesos. No es pot dir el mateix de Madrid respecte a Catalunya. En tot cas, Mont-real, la gran capital canadenca fins no fa gaire, ha donat pas a Toronto, que s'ha convertit en la poderosa capital econòmica que accepta el francès però parla en anglès amb Nova York.