Drama i pacte

Mariano Rajoy va inscriure ahir la qüestió catalana en el discurs sobre l’enfortiment orgànic i electoral del Partit Popular. El president va emplaçar a la seva gent a convertir les eleccions municipals i autonòmiques del maig del 2019 en el diumenge de Resurrecció de la dreta espanyola. Aquell mateix any hi podria haver eleccions generals, si a Rajoy no se li mor abans la legislatura, per asfíxia (falta de suport als pressupostos) o com a conseqüència d’una moció de censura ben articulada.

Horitzó 2019 amb tres objectius primordials. Primer: intentar capitalitzar la millora estadística de l’economia, que moltes persones no perceben en la seva vida quotidiana. Segon: aparèixer de manera constant com a garants de la unitat d’ Espanya, i poder acreditar davant el bloc electoral conservador (set milions de votants, amb preponderància de persones de més de 60 anys) que el Partit Popular ha parat els peus al secessionisme català. Tercer: deixar enrere el marc narratiu de la corrupció, objectiu una mica difícil d’assolir després d’haver fracassat en la doma de la Fiscalia Anticorrupció.

Partit Alfa capaç de frenar el “desafiament català”, sense drames i sense pactes. Sense drames, per no expulsar el Partit Nacionalista Basc de l’actual majoria pressupostària i per no facilitar una moció de censura del PSOE, avui impossible però que en una situació d’altíssima tensió podria prosperar com a única sortida viable a la crisi d’ Estat. Sense pacte, perquè la dreta de la dreta impedeix qualsevol negociació.

Aquesta és una de les claus profundes de l’actual situació espanyola. Aquesta és la dada que escapa a molts observadors europeus quan es pregunten, amb molta raó, per què Rajoy no intenta una negociació amb els sobiranistes catalans; per què no dialoga amb un corrent polític i emocional que, amb tots els seus matisos i contradiccions, suma gairebé el 50% de la societat catalana, més del 60% dels joves, i molta gent més si considerem tota la Catalunya emprenyada. Rajoy no negocia perquè no vol i perquè no pot. No hi ha un lepenisme espanyol que li pugui robar vots, per hi ha Ciutadans –partit nascut com a antagonista del nacionalisme català– i hi ha el refugi de l’abstenció de dretes. També hi ha José María Aznar, assistit per Cayetana Álvarez de Toledo, que demà mateix activaria la llei de Seguretat Nacional.

Afrontar la qüestió de Catalunya sense drames i sense pactes. Realment això és possible? Atents al pròxim Onze de Setembre. La tensió d’aquests últims dies –la sospita que es preten culpar als Mossos dels atemptats– podria portar encara més gent al carrer.

Arribar a octubre sense drames i amb mitja porta oberta al pacte. Aquesta és la proposta de Pedro Sánchez, que el mes d’agost va viatjar a Catalunya amb discreció. Va veure gent i va escoltar opinions diverses. Es va reunir amb Carles Puigdemont. Va prendre nota de les opinions de Miquel Roca, entre d’altres. Va mantenir oberta la comunicació amb Mariano Rajoy. Sánchez proposa una comissió parlamentària sobre Catalunya, fórmula que fa mesos ja plantejaven el PDECat (programa electoral de juny del 2016) i els comuns ( Xavier Domènech).

El secretari general socialista no vol obrir una batalla a la Mesa del Congrés (que podria perdre), està disposat a esperar a octubre i creu que la iniciativa pot acabar rebent el suport del PP. Suau en les formes, ahir va repetir que “no descarta” una moció de censura. Parlarà molt amb el PNB. Ho dèiem diumenge passat: els nacionalistes bascos són determinants al tauler. I els de Sabin Etxea no volen drames a Catalunya. Negociar, negociar, negociar. Iñigo Urkullu va tornar a repetir-ho ahir a Radio Euskadi.

La dreta es burla de la nació de nacions de Sánchez –“Quantes nacions té Espanya?”, li pregunten a les rodes de premsa–, i també el vol ridiculitzar la fragata d’opinió que va donar suport a Susana Díaz a les primàries socialista. Conya plurinacional. Quantes nacions? Quants cantons? Liniment Pi i Margall, aquella ironia corrosiva i oliosa que la Restauració va destil·lar després de la fallida Primera República, perquè els espanyols s’oblidessin per sempre més del federalisme.

Però són pocs els que volen que hi hagi un drama.