Per dignitat, prou!

Els responsables del terrorisme són els terroristes. I prou! Com a màxim cal estendre la responsabilitat als fanàtics que encenen les febleses d’uns quants al servei de causes arrelades en l’odi, la ràbia, el ressentiment. I prou! Qualsevol intent de buscar responsabilitats més enllà d’aquesta resposta primària és d’una mesquinesa tan miserable com la ceguera que la inspira. La llibertat té un cost; i en aquest cost hi va la vulnerabilitat de la llibertat. Quan el terrorisme ens arrossega a la pèrdua de la llibertat, ha guanyat. És la seva victòria. I aquest és un regal absurd i pervers que no se li pot, en cap ocasió ni per cap motiu, atorgar.

La mesquina discussió sobre el paper de les forces de seguretat en ocasió dels atemptats del 17 d’agost ens hauria d’omplir de vergonya. Tothom va complir amb les seves obligacions. Tothom. Debatre ara sobre si era possible evitar aquest drama és d’una pobresa política i intel·lectual que només fa que alimentar l’acció dels terroristes. Els Mossos d’Esquadra van fer el que havien de fer; les altres forces de seguretat, també; els agents municipals, els sanitaris, la ciutadania, etcètera, tothom va fer el que havia de fer. Discutir ara sobre tot això, quan encara commouen el nostre record les imatges de l’acció dels terroristes, és una indignitat.

El terrorisme no ens pot dividir sectàriament. La nostra seguretat no està en el debat polític; o, com a mínim, no ho hauria d’estar. Segurament, tots aprenem a garrotades i el terrorisme també ens ensenya com combatre’l. Però no per discrepar entre nosaltres ni a risc de posar en qüestió el nostre model de convivència. Ningú, absolutament ningú, ha de posar en dubte que es va fer el que es va poder per evitar prèviament els atemptats. Ningú té dret ni fonament per posar-ho en dubte. Aquesta és l’essència del terrorisme: aprofitar-se dels límits que, afortunadament, la llibertat ens imposa. El terrorista se n’aprofita, però això és el que a nosaltres ens fa lliures i a ells miserables servidors del fanatisme que nega la llibertat.

Prou miserables debats sobre el que s’havia de fer! El terrorisme no es mereix aquest premi. Caldrà veure, pensar i canviar certes actituds; però sempre des de l’acceptació indubtable que tots estem compromesos amb la mateixa causa. Si no som capaços de practicar la unitat en contra del terrorisme, aquest guanya i nosaltres ens afeblim. És un compromís que ens afecta a tots; els que no ho entenen i miren el terrorisme com una excusa més per manifestar el seu sectarisme polític, no ajuden la causa de la llibertat.

Prou! Prou debat, prou insinuacions, prou aprofitament sectari del com lluitar contra el terrorisme! Prou missives informatives i prou aprofitaments indignes. Els terroristes maten perquè volen matar, no perquè ningú els faciliti la feina. Ho hem d’intentar evitar, però no és barallant-nos entre nosaltres com ho aconseguirem. En aquest camp, no s’hi poden guanyar vots. És immoral!

La setmana estarà marcada pel tema de l’1-O; però el mes d’agost s’acaba amb el regust amarg d’un debat que la reacció exemplar de la ciutadania no es mereixia. Les discrepàncies –que hi són i hi ­seran– sobre el tema del procés no es poden traslladar a la lluita contra el terrorisme. Les lectures que intenten asso­ciar una cosa i l’altra no són ni lícites ni ètiques. I que consti, això va per a tothom. Perquè, en la pràctica, són uns quants els que s’han deixat temptar per aquesta perversa associació.

Per dignitat, prou!