Una exigència popular: entesa

05/12/14 02:00 ASSUMPCIÓ CANTALOZELLA
Les actituds de supèrbia personal s'han de tancar amb pany i clau al calaix més amagat dels secrets

Ens sorprenem de la polèmica que s'ha alçat aquests dies després de l'aparició d'Artur Mas i Oriol Junqueras, i tenim la sensació que ens tremola la terra sota els peus de la política sobiranista. Com ens va tremolar en veure les desavinences abans del 9-N. El desig de consens –sempre relatiu, és clar– ha estat tan present a la nostra societat que ha encunyat per part dels espanyols una expressió: “el paraíso catalán”. Dins l'itinerari anomenat Procés, aquest desig de “no passa res entre els partits sobiranistes” s'instal·là amb més força després del pacte del desembre del 2013 consistent a realitzar la consulta popular. Un any d'entesa –com ens agrada la paraula– inter pares. Podíem respirar tranquils.

Però va arribar el moment de la veritat i les desavinences en la manera de fer, potser més que no pas en les maneres d'opinar, van esclatar sorollosament pels ulls sorpresos del món independentista i sobiranista en general. Ho sabíem, sempre acabem malament. Una mena d'amor propi, potser el mateix causant de la nostra manera de fer comentada, va ocasionar que els partits independentistes passéssim per damunt de tot i convertíssim el 9-N en un veritable referèndum. Tothom va sortir a votar. L'aspecte més entendridor de la vetllada va ser la repetida visió dels vells amb els néts o besnéts apropant-se amb emocions a les caixes de cartró que hem vist com a urnes de plata. I vam triomfar. El gest dels partits que s'havien sentit traïts pel president Mas va ser increïblement encomiable. Es van llançar a fer tanta moguda per les xarxes per animar al vot que sovint la frase utilitzada va esdevenir trending tòpic.

No estaria malament, però, que tinguéssim present que el triomf d'aquella nit va ser del president Mas, és clar, però sobretot ho va ser del nostre poble, dels partits polítics i de les associacions ciutadanes. Però... però som a la nova etapa del procés. La que inicia el moment culminant d'aquests anys de lluita pacífica. Els partits polítics i/o els seus líders s'han de pronunciar. Han de proposar estratègies per arribar a la independència.

Els dos partits que en aquests moments se la juguen, o els dos candidats, han exposat cadascun el seu programa i hem vist que hi ha diferents maneres de fer el camí . Aquest, just en aquest moment, és quan el nostre saber fer també se la juga. Algunes veus han iniciat desqualificacions, encara contingudes. La majoria dels mortals catalans han intentat, però, contenir els exabruptes que fàcilment poden sortir de la ment –dic de la ment. Sabedors com som de l'abisme que tenim al davant si les nostres diferències s'esbotzen sense control i es dramatitza la situació, tenim veritable terror que els nostres partits polítics, els que els catalans hem votat, els que ens representen pel vot, iniciïn un torneig de violència –verbal, és clar–, i ens deixin llançats al carrer amb les manifestacions, les cadenes i les V baixes. Amb el crit als llavis d'independència. Perquè això no passi, les actituds de supèrbia personal s'han de tancar amb pany i clau al calaix més amagat dels secrets.

I s'ha d'assumir la voluntat massiva de la ciutadania que, per damunt de tota temptació partidista –tant la que pot sofrir Artur Mas com Oriol Junqueras– ha de continuar a la transversalitat que l'ha dut a aquesta fita inesperada. La que, si ho sabem fer, ens obrirà les portes de la nostra llibertat.

Darrera actualització ( Divendres, 5 de desembre del 2014 02:00 )