Compte amb l'entorn!

L'esquerda oberta entre CDC i ERC és la crisi més gran en el moviment sobiranista des de la Diada del 2012

La Vanguardia en català | 05/12/2014 - 00:00h


José Antich


El primer ministre francès entre els anys el 1993 i el 1995, Édouard Balladur, va publicar, quan feia una dècada que era fora de Matignon, un petit llibre d'unes 150 pàgines que porta per títol Maquiavel en democràcia, mecànica del poder (Mina, Grup 62). Balladur, un polític amb fama de discret, pragmàtic i liberal, considerat deixeble del president Georges Pompidou, va ser escollit per a un càrrec tan alt en un moment en què els francesos deien que estaven cansats dels polítics tradicionals i semblava que apostaven per un perfil diferent per gestionar la nació. Certament, Balladur trencava alguns estereotips que semblaven inamovibles fins ara: no s'emportava mai el més mínim dossier a casa, per preservar la seva vida familiar, i el molestaven els actes populistes com, per exemple, anar als mercats en una campanya electoral. "El meu fort no és fer el pallasso als mercats, als teatres o en els estudis de televisió", va declarar convençut una vegada.

Els francesos van acollir Balladur amb entusiasme i autèntica veneració i li van concedir cotes de popularitat del 55% quan feia sis mesos que era primer ministre -20 punts més que la confiança que va rebre Manuel Valls l'agost passat, quan feia el mateix temps que ocupava Matignon-. Tot i això, se'n van cansar de seguida. No va tenir més remei que baixar a l'arena política per intentar ser el candidat de la dreta a l'Elisi. Finalment, l'enredaire Chirac, que partia en desavantatge, va guanyar aquella nominació i l'estrella de Balladur va iniciar el declivi definitiu. No va servir de res que encaixés tantes mans com el que més als mercats francesos. Carrers i places no eren el seu lloc, tot i que segurament tampoc no ho era la política a un nivell tan alt. No sol ser habitual que expolítics que han ocupat càrrecs de tanta responsabilitat facin llibres tan durs i despietats sobre la seva professió. Des del pròleg fins a l'última pàgina dissecciona amb acidesa el tortuós camí que en realitat li espera a un servidor públic, i que queda molt lluny d'una professió noble com, en principi, hauria de ser la política. Que serveixi com a exemple el seu cas. Per Balladur les democràcies s'estan deixant arrossegar a un perillós utilitarisme i per triomfar fa falta encara molta més hipocresia, enganyar no tan sols uns quants ciutadans sinó tots.

Al llibre hi ha un capítol especialment destacable. El sisè, referit a partidaris, amics i adversaris. Balladur s'atura i aborda amb una mirada crítica el pes de l'entorn que no arrisca gens però que condiciona, decideix i influeix en les decisions. Estem acostumats a parlar de l'entorn en clau esportiva -cap de tan famós al món com el del barcelonisme, històricament dividit en ismes i ara a més amb querelles pel mig, com si fos un Sálvame de luxe televisiu-, però també haurem d'observar el paper que té en la política. Balladur divideix els entorns en cinc perfils diferents: els convençuts, els disciplinats, els oportunistes, els aduladors i, finalment, les velles glòries, els que ja estan de tornada. Ai els ex! Balladur en fugia com de la pesta. Considerava que un jove ambiciós i entusiasta seria sempre més útil que un veterà experimentat a qui el cansament hauria fet perdre el gust per l'aventura. Però és que a més, com sosté al llibre, si no fos així i el veterà en qüestió volgués fer un camí empedrat i de molt risc, només podria ser per revenja, cosa que li obnubilaria el judici i el convertiria en un personatge perillós.

En el zigzaguejant procés català, que no para d'aportar novetats cada setmana, sobretot des del 9-N, s'ha obert una esquerda que és real i que afecta molt clarament les dues organitzacions polítiques majoritàries: Convergència i Esquerra Republicana. És, segurament, la crisi més gran del moviment sobiranista des de la manifestació de la Diada del 2012. Després de la conferència d'Oriol Junqueras de dimarts, cinc esvorancs enormes han quedat a la vista de qualsevol observador a la sala del Palau de Congressos. Primer, una desconfiança màxima que afecta la cúpula dels partits i els dos líders que les encapçalen. Predicar unitat i anar amb les tisores de podar arbres a la mà pensant que ningú no se n'adonarà és un exercici impossible. Segon, un enorme recel que s'alimenta a còpia de declaracions i d'intentar tancar amb filferro espinós el territori propi. Avui és impossible que una campanya electoral a Catalunya acabi sense que saltin espurnes entre CDC i ERC. Tercer, un conflicte de lideratge. Aparentment, els republicans es trobaven més còmodes amb l'imparable retrocés de CiU que han anat donant repetidament totes les enquestes des de les eleccions del 2012 fins al 9-N, que no pas amb l'escenari de certa recuperació d'Artur Mas que ara reflecteixen els sondejos. Quart, el poder. Els resultats de les eleccions europees del maig passat i el sorpasso dels republicans han fet efecte en tots dos partits. Convergència ha tensat la seva organització pensant en les municipals i a conservar el seu impressionant poder local, mentre que Esquerra vol irrompre amb molta força als ajuntaments i abandonar l'actual paper testimonial que hi té. I cinquè, el capítol de les petites coses, des dels retrets per la ruptura parlamentària que inclou els pressupostos fins a la gestió prèvia a la celebració del 9-N; des de la presència de columnistes als mitjans públics fins al paper que ha d'adoptar l'ANC i Òmnium.

Per reparar amb sòlides garanties aquests cinc enormes esvorancs farà falta prou material perquè no quedi el més mínim rastre de fissura i el compromís mutu que el pacte és molt més que un acord cosmètic. S'haurà de produir relativament ràpid. Si no, les possibilitats que les eleccions catalanes no s'acabin fent aquests pròxims mesos seran molt altes. Els acords hauran de tenir en compte una premissa: tant l'ANC com Òmnium ja es trobaven còmodes amb la proposta de candidatura unitària que va presentar Mas al Fòrum.

El dia 17 de desembre es posaran en venda a la casa de subhastes Sotheby's de Londres quinze pintures de l'ex-primer ministre del Regne Unit i, sens dubte, una de les personalitats més influents en la història d'Europa, Winston Churchill, de la mort de la qual farà 50 anys al gener. L'obra pictòrica de Churchill, realitzada en gran part durant els seus períodes de vacances al sud de França, és gairebé tan desconeguda pel gran públic com el Nobel de Literatura que va rebre el 1953. Tot i que el rècord a què va arribar un dels seus quadres és d'1,27 milions d'euros, aquesta vegada els preus de sortida són bastant més baixos. D'entre els que se subhastaran en destaca un de pintat a Carcassona i un altre del Château de Saint-Georges-Motel, a uns 50 quilòmetres de París, on va pernoctar Enric IV abans de la batalla d'Ibry el 1590, que Churchill va pintar el 1935. El polític britànic confessava que recorria als pinzells, que va començar a empunyar en una edat madura, per alliberar ansietat.

No consta que Mas ni Junqueras es refugiïn en els tubs de pintura per lluitar contra l'estrès, però segur que els serviria per desencallar la situació recordar una de les frases més populars de Churchill, que advertia que "el polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les pròximes generacions, i no en les pròximes eleccions". És indubtable que les pinzellades de l'ex-primer ministre a la tela de la política poden arribar a ser demolidores.