ARTICLES
5 desembre 2015 2.00 h

LA CRÒNICA

Només un dir?

ENRIC RAMIONET

No en tinc l'experiència, ni en un cas ni en l'altre, però rebre requeriments de l'Audiencia Nacional deu ser com rebre'ls del Sant Ofici, salvant, òbviament, les distàncies i conjuntures històriques. A l'alcalde cupaire de Celrà n'hi acaba d'arribar un perquè el ple municipal va donar suport a la resolució independentista del Parlament català, i aquest és un pecat capital que terra endins regira molta bilis. La causa va de rebel·lió i de sedició, que no són poca cosa, però, quan li ho pregunten, diu que ja no en reconeix l'autoritat i que no acatarà cap ordre. L'alcalde de la Seu d'Urgell, que és militant de Convergència, també l'ha rebut i per la mateixa raó. La resposta ha estat molt més subtil. Només és una opinió política i no suposa cap mandat concret, cap obligació administrativa, ni econòmica, ha dit. Vet aquí, en essència, la història d'això que s'anomena procés i que ha esdevingut, d'uns anys ençà, l'eix de la política catalana, la mare de totes les batalles i la mesura de totes les coses. Va de veritat o no? Pensem desobeir o no i quan? Fa temps que fem manifestacions imaginatives i autocomplaents, declaracions solemnes i actes que desborden pompa i circumstància. L'any 2013 ja es va formular una solemníssima declaració de sobirania que el Tribunal Constitucional va suspendre i el Parlament i el govern van dissimular. Devia ser, també, una simple declaració de voluntats, una apel·lació retòrica. S'ha considerat la reivindicació del referèndum com una etapa superada i una reclamació escarransida i s'ha afirmat, amb aquella rotunditat barruda que tan bé exerceixen alguns, que tenim tot el dret i tota la legitimitat d'esdevenir un estat i quan des de les institucions de l'estat vigent se'ns diu de manera categòrica que s'està sobrepassant la legalitat, ens emparem en allò de: només era un dir, no té cap efecte pràctic i no ens hi hem gastat ni un cèntim. Primer ens embalem, ens carreguem de raons i fem el valent i tot ens sembla poc, i quan arriba el moment definitiu, s'opta per la frenada, i això és exactament el que va passar el 9-N, encara que després en quedéssim tan satisfets. La investidura i la dificultat per a la formació de govern no se centra exclusivament en el desacord essencial entre els partidaris de la república o d'aquesta espècie de nova monarquia catalana que en Mas encarna i que tant tranquil·litza els independentistes d'ordre (si és que és possible ser-ne), tampoc només a qüestionar-ne la idoneïtat del lideratge, considerant els múltiples episodis tèrbols de la seva llarguíssima vida política. També sorgeixen de l'honestedat i determinació a l'entorn de la desobediència, de la insubmissió, del trencament amb el règim del 78, del moment de desconnexió. La resolució del Parlament va de veritat, com ha entès l'alcalde de Celrà, o només és un dir, com afirma el de la Seu? Els monàrquics és una altra història, però els independentistes plens de fervor i ànsia segur que tenen clar a qui cal practicar el pressing? Tan còmodes se senten girant en la depriment rodeta de l'hàmster que els impedeix pensar en res més.