OPINIÓ
5 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

43 anys de postfranquisme

JAUME ROCABERT I CABRUJA
“Europa pot adme­tre un estat mal­grat un his­to­rial dic­ta­to­rial i de vul­ne­ració de drets si té interès econòmic

A la mort del dic­ta­dor, el règim va res­tau­rar la monar­quia per volun­tat de Franco. Joan Car­les I va ser el nou rei i cap d’estat, el qual el juliol de 1976 va encar­re­gar a Adolfo Suárez la for­mació d’un nou govern, i al desem­bre es va apro­var la llei per a la reforma política que havia de con­cloure amb l’apro­vació de la Cons­ti­tució del 6 de desem­bre de 1978 (anys desprès, Suárez va expli­car que en aque­lla llei no va incloure sot­me­tre a referèndum la monar­quia, car no hau­ria obtin­gut majo­ria). En les elec­ci­ons del juny de 1977, la UCD de Suárez va gua­nyar. Apro­vada la Cons­ti­tució, es va ini­ciar la Tran­sició democràtica (avui encara no asso­lida). El 23-F de 1981, ofi­ci­al­ment es va pro­duir un “intent fallit de cop d’estat mili­tar”, fallit perquè no es van acon­se­guir tots els objec­tius pre­te­sos pel gene­ral Armada (asses­sor del rei), però va sig­ni­fi­car l’inici d’una nova invo­lució...

Invo­lució democràtica i autonòmica, que agafa la directa amb el pri­mer govern d’Aznar i amb el de Rajoy, s’eli­mi­nen drets soci­als, s’apu­gen els impos­tos direc­tes, s’implanta la llei mor­dassa, s’incre­menta la repressió i la cor­rupció es fa sistèmica en tots els òrgans i estruc­tu­res dels poders de l’Estat: monar­quia (amb nego­cis d’armes a l’Aràbia Sau­dita), exe­cu­tiu, justícia, Banc d’Espa­nya... i en els grans par­tits, espe­ci­al­ment el PP i el PSOE. Un estat que impúdica­ment vul­nera drets, empre­sona polítics per posar urnes; absol ban­quers esta­fa­dors i vio­la­dors amb l’argu­ment de la “no sufi­ci­ent” resistència de les vícti­mes; es per­me­ten des­no­na­ments indis­cri­mi­nats...

S’intuïa la no inde­pendència del poder judi­cial i el tri­pi­joc d’interes­sos entre magis­trats i exe­cu­tiu, ara en tenim constància ofi­cial, per la indis­creció d’un dipu­tat del PP, fet que expressa l’espe­rit ven­ja­tiu de l’esta­blish­ment, vers Cata­lu­nya pels fets de l’1-O, des­crits en la inter­lo­cutòria del jutge Lla­rena, que ni s’ajus­ten a dret ni a la rea­li­tat vista arreu del món. En el Reino de España segueix vigent política­ment el fran­quisme, mal­grat els 43 anys de la mort de Franco, raó per la qual els seus líders (pot­ser amb títols acadèmics, però sense cul­tura humana ni democràtica) no dis­si­mu­len la satis­facció de tenir empre­so­nats pre­ven­ti­va­ment els mem­bres del govern català i la pre­si­denta del Par­la­ment.

Amb aquests patètics ante­ce­dents, com va ser pos­si­ble que Espa­nya, cinc anys després del 23-F, l’1 de gener de 1986, fos admesa a la Comu­ni­tat Euro­pea? Els actu­als diri­gents euro­peus pre­si­dits per Jean-Claude Juncker ens ho han expli­ci­tat a bas­ta­ment: es pot adme­tre un estat, mal­grat el seu his­to­rial dic­ta­to­rial, de con­ti­nu­a­des vul­ne­ra­ci­ons dels drets humans, de cor­rupció i de praxi anti­de­mocràtica, si, poten­ci­al­ment, pot sig­ni­fi­car un impor­tant interès econòmic...