Futpolítica

Amb la mateixa intensitat amb què s’imposen després d’un Barça-Madrid, els sàdics i els ressentits han competit per fer-se sentir davant del final d’Artur Mas (que podria perdurar, sí, però com una ànima en pena). Després d’un gran partit de futbol, el vençut rep una pluja estrident de burles, crueltats i menyspreus per part dels partidaris dels vencedors, mentre que, als perdedors, no els queda més sortida que projectar el ressentiment contra l’àrbitre, boc expiatori, funció que ara fa la CUP. Fa molts anys que la crònica política imita l’esportiva. Els votants esdevenen hooligans, els líders polítics simulen ser Florentino o Piqué i el periodisme polític s’assembla cada vegada més a una retransmissió: “Goool dels nostres!”.

Tanmateix, en el fons d’aquesta trista història hi ha dues lliçons a aprendre. D’una banda, la realitat de la contumaç diferència catalana. Si bé pot quedar deprimida durant un cert temps a causa del fiasco, és evident que no desapareixerà. Ja seria hora que l’Espanya intel·ligent comprengués el que fins i tot el rei Felip sosté: unitat no és uniformitat. Malauradament, tindrem temps d’anar-ne parlant, perquè a Espanya la intel·ligència política no agrada, sedueix més el sostenella i no enmendalla.

L’altra lliçó és la dels límits del lideratge. Mas passarà a la història com el polític que, incapaç de pronunciar la paraula derrota, confonia aquesta incapacitat amb la victòria. Ha anat perdent llençols des que, confonent la part pel tot, es va embrancar en la primera de les tres eleccions anticipades de la seva curta història presidencial. Ha anat perdent llençols però mai cap dels llençols perduts han estat anotats en el compte de la seva responsabilitat. Sempre han estat els altres els que fallaven: els dolents, els que no tenen sentit d’Estat o els “enemics de Catalunya”. Mas no s’ha equivocat mai i l’únic error que ahir va admetre té a veure amb la maldat dels altres: “He comès l’error de confiar en la CUP”. En aquests tres mesos no ha fet ni un sol comentari sobre el perquè del resultat de Junts pel Sí (dolentíssim, atès que era una gran coalició i responia a una jugada de o tot o res). Artur Mas, de qui els seus glossadors diuen que és tan resistent, encara no ha tingut el coratge de mirar-se al mirall del seu propi resultat i de contestar a l’única pregunta políticament rellevant després del 27-S: per què va fer curt, Junts pel Sí, si per als catalans era “el vot de la meva vida”?

Però ja no hauria de ser Mas el centre del debat, sinó el seu entorn polític i periodístic. No s’han atrevit mai a criticar-lo. La diferència entre cabdillatge i lideratge democràtic és aquesta. El cabdill viu entre aduladors i tota crítica que se li fa és considerada una forma d’enemistat i una expressió d’odi. Vivim en el temps de l’adulació i de les emocions futboleres aplicades a la identitat política. No pot estranyar que tot acabi com en els partits de futbol: gran alegria quan l’enemic fracassa i grans desastres quan la pilota no entra.