Per un nou centre de gravetat

La repetició d’eleccions a Catalunya és un fet pràcticament consumat després del veto de la CUP a Artur Mas i la ferma decisió d’aquest, reafirmada ahir, de no retirar la ­seva candidatura a la presidència de la Generalitat i mantenir-se en primera línia. En l’actual fase de degradació del quadre polític a Catalunya qualsevol altra opció que no fossin les urnes conduiria a una si­tuació esperpèntica, ingovernable i agònica, condemnada a l’avanç electoral d’aquí a uns mesos. En una societat en què tant es parla de sobirania, millor serà que siguin els ciutadans que decideixin, sobiranament, quina és la sortida a l’actual cercle viciós. Hi ha la possibilitat que també sigui aquesta la via de sortida per al laberíntic mapa espanyol sorgit de les eleccions del 20 de desembre, però sobre això val més no avançar esdeveniments. Queden més de dos mesos de marge en el Congrés dels Diputats, temps que ja ha estat esgotat en el Parlament de Catalunya.

Per què s’ha arribat a l’actual situació? No hi ha una única resposta, però aquests dies creix l’evidència que les eleccions del passat 27 de setembre no van donar carta blanca a l’independentisme rupturista. La majoria dels catalans no van votar a favor de la ­secessió, i menys encara a favor d’una independència exprés, mitjançant proclames i iniciatives unilaterals del Parlament. Aquest no va ser el “mandat demo­cràtic”, per dir-ho amb una expressió moltes vegades repetida aquests darrers tres mesos. El partit governamental català va optar per una lectura voluntarista del 27- S i es va equivocar. Els vots i escons de Junts pel Sí i la CUP no eren sumables. No es poden sumar peres amb pomes, ni tan sols amb l’etiqueta de la independència. Els resultats de les dues últimes con­vocatòries electorals a Catalunya demostren de manera fefaent –i amb accents diferents– que hi ha una majoria que demana canvis, però no hi ha majoria per a ruptures unilaterals amb Espanya i amb l’ordre europeu.

Davant els nous temps que vénen, la primera obligació de les forces polítiques responsables és aixecar acta de la realitat. A Catalunya hi ha un enorme cabal cívic a favor del reformisme en majúscules –reformisme a Catalunya, reformisme a Espanya–, a favor de l’autogovern, en contra de la laminació dels poders i competències de la Generalitat, i a favor d’una gestió de la crisi que recuperi el nervi econòmic del país i faci atenció als més febles. Aquest és avui el comú denominador català. I aquesta ha de ser la base de partida de tota política assenyada i responsable. El clima de protesta és elevat a Catalunya, però també hi ha una majoria que rebutja l’aventurisme. Cal saber llegir aquesta realitat de fons, ja que serà la pedra de toc de les eleccions que s’acosten.

Cal reconstruir el centre de gravetat de la política catalana, amb l’atenció posada en l’economia, en l’agenda política espanyola –en la qual s’obre una incerta fase de canvis– i en l’evolució de la política europea, de la qual la societat catalana mai no s’ha d’allunyar. Amb l’atenció posada en les classes mitjanes, sense l’esforç i aportació de les quals no hi ha pros­peritat possible. Amb la deguda atenció als més castigats per la crisi, ja que no hi ha societat justa sense soli­daritat.

La situació convida a un nou realisme, que no hauríem de confondre amb simple pragmatisme, amb tacticisme de vols curts, o amb una dissimulada conformitat amb el que ja existeix. Cal canviar coses, cal reivindicar, cal defensar les coses bones que s’han fet en els últims trenta-vuit anys –que no són poques–, cal donar espai a les noves generacions, i cal escoltar les noves veus, però no s’ha de sucumbir al populisme i al pensament polític màgic.

Cal reconstruir el centre de gravetat de la política catalana estimulant i protegint els factors de creixement de l’economia, ja que sense empreses eficaces i rendibles, sense professionals de primer nivell i sense ciutats competitives no hi ha base material per al reformisme i la solidaritat. Catalunya té enormes possibilitats. Barcelona és avui la millor capital de l’Europa mediterrània. Els recents canvis polítics obren interessants possibilitats per a la cooperació de les comunitats de l’arc mediterrani, en una perspectiva de modernitat europea. Cal internacionalitzar encara més l’economia catalana. Cal transportar l’energia cívica acumulada aquests últims anys a un camp d’opera­cions practicable, evitant la demagògia, la frustració i la desesperació. Catalunya ha de recuperar la bandera del reformisme a Espanya. Cal aixecar la mirada. Cal posar els llums llargs. Cal examinar els errors comesos i aprendre’n. Cal construir un nou centre de gravetat català amb les classes mitjanes, que en aquest país sempre han estat mutualistes i ­solidàries.