DUES MIRADES 
¿Com es podria qualificar el nivell d'exasperació i descontrol a què ha arribat la política catalana els últims dies, aquests últims mesos? ¿Surrealista? ¿Inconcebible? ¿Patètic? Costa de trobar una paraula que ho pugui resumir. En determinades escenes, s'ha assemblat molt a un programa d'humor després que el guionista s'hagués pres alguna substància al·lucinògena. Quan ja ens pensàvem que després del no de la CUP anàvem sense remei cap a unes noves eleccions, ara resulta que encara som a temps de solucionar l'embolic en l'últim minut de l'últim acte de la comèdia, allà on tots els desenllaços són feliços. ¿Val la pena, de debò, confiar en aquesta intervenció d'un deus ex machina en forma de pacte precipitat i, vés a saber, de la hipotètica investidura del president un dissabte o un diumenge? Francament, em penso que no. La intervenció de Mas no va ser la d'algú que creu en un projecte compartit sinó la d'una persona ressentida fins a uns extrems deplorables. Aquest seu invent de la «hiperrevolució de les superesquerres» és digne d'un gag estrafolari però no pas de qui es proposa com a màxim dirigent. Redueix la discussió política a un joc de despropòsits. Si la presidència no és una «subhasta de peix», confiar encara en un vot a favor in extremis és com esperar que les gambes de Palamós es cotitzin com si fossin sardines. És millor tornar a sortir a pescar i a veure com va l'arrossegament del mes de març |
|
|