Bé, però tard

Ho compro gairebé tot: l’esforç negociador de Junts pel Sí, la generositat de l’oferta, l’excepcionalitat històrica del moment, la convicció que els cupaires tindrien el sentit de país requerit, el desig d’aplegar gent molt diversa per aconseguir tenir Estat, ­etcètera. Tot el que ahir va dir el ­president Mas m’ha semblat precís, ­assenyat i seriós. Tot..., excepte que ­arriba tard.

I atès que ha estat el mateix Mas el que ha repetit que no es podia perdre la dignitat, i que per això no es feien més ofertes, crec que justament cal parlar de dignitat, perquè és la dignitat col·lectiva la que ha quedat ferida durant aquests mesos. Primer, perquè la CUP –o el seu sector més intolerant– ens ha pres el pèl sota el focus: anaven apujant el llistó de les exigències, perquè mai no van estar a favor de l’acord. Si hi ha dubtes sobre això, només cal llegir la declaració d’amor a Podem del document de cinc pàgines on argumenten el no a la investidura. Com ha quedat perfectament demostrat, els corrents comunistes, anarcoïdes i la resta del territori antisistema que dominen les estructures de poder de la CUP –sí, n’hi ha, de poder– són molt més a prop del “com més malament, millor”, que de cap estratègia nacional compromesa. I per bé que, noblesa obliga, hi ha tota una altra part que és partidària de la qüestió nacional –la dimissió de Baños s’entén en aquest context–, és evident que no dominen el moviment. No s’ha aconseguit el sí perquè, per aquesta part dominant, sempre va ser no. I si hem perdut part de la dignitat no ha estat perquè ens hagin pres el pèl, sinó perquè quan ja estava clar que ho feien, encara ens el deixàvem prendre.

Sento dir-ho, però s’ha donat una excessiva imatge de pidolaires i d’afamats, i els cupaires ho han aprofitat per treure’n rèdit mediàtic. Ho dic amb totes les paraules: ens han pres el pèl.

Crec que a Mas li va faltar això a la roda de premsa: reconèixer que han trigat massa a reaccionar. Les paraules que ahir va dir recordant qui havia guanyat les eleccions, on era la línia de dignitat que no es podria trepitjar i que no es guanyaria amb les qüestions fonamentals haurien estat molt més efectives si s’haguessin pronunciat molt abans. Entenc la por de posar en perill la negociació, però això no havia d’impedir dibuixar amb claredat les línies vermelles. I, honestament, crec que no s’ha fet, ans al contrari, s’ha donat la imatge de ballar el ball que la CUP ha imposat, i d’això en tenen la culpa tots els de Junts pel Sí, la majoria militants d’un incomprensible bonisme cap a un sector radical que està allunyat de l’absoluta majoria del país.

Quant de mal va fer l’abraçada de David Fernàndez amb Mas, no per ells dos, sinó perquè va enviar un missatge molt errat. I ara som on som, amb l’oportunitat més important de la nostra història engegada a rodar gràcies a la intolerància radical. El nostre pecat? No veure’ls a venir molt abans.