La llei de l’opacitat

06/01/2017 01:24 | Actualizado a 06/01/2017 01:46

A la cerimònia de comiat de Francesc Casares (1927-2016), els familiars i amics van llegir textos d’aquest advocat laboralista que va ser pioner en la defensa dels treballadors, la promoció dels drets humans i la normalització de la llengua catalana a l’administració de justícia. Una de les seves reflexions, que va inspirar també la seva militància socialista, deia més o menys això: “No s’ha d’aplicar la llei encara que el món s’enfonsi, sinó que s’ha aplicar la llei perquè el món no s’enfonsi”. Es tracta d’una concepció del dret que és als antípodes de la seva utilització com a arma llancívola i que ens convida a posar tot l’arsenal jurídic al servei de la resolució dels conflictes.

Ara, quan la judicialització de la vida política atia la qüestió catalana, cal reivindicar aquesta concepció del dret per sortir del carreró sense sortida en què ens trobem. Perquè ni Mariano Rajoy pot continuar ­escudant-se en la Constitució com si només existís la llei, ni els promotors del procés no poden continuar desplegant-lo com si la llei no existís. Cal rebutjar la visió esbiaixada de la Constitució, entesa com una propietat privada i no com el terreny de joc compartit, però per fer-ho cal predicar també amb l’exemple, tant en les formes com en el fons. I això és tot el contrari del que ha fet els grups de Junts pel Sí i la CUP en el seu pacte secret sobre la llei de transitorietat jurídica o de desconnexió.

Des del punt de vista formal, el text no ha estat inscrit al registre del Parlament i està tancat en un calaix amb pany i forrellat “per no facilitar la feina a la justícia espanyola i a l’ Estat”. Aquesta llei de l’opacitat no facilita tampoc la tasca dels altres grups i és contrària als usos i costums dels parlaments. Des del punt de vista del fons, només s’han revelat els nou epígrafs del projecte i el seu ­article primer: “Catalunya es constitueix en una república de dret, democràtica i social”. Tanmateix, fent abstracció de la legislació espanyola de referència, es pot dir que la llei se situa sota mínims respecte a la mateixa legislació catalana: si per fer el mínim –la reforma de l’Estatut– la carta autonòmica estableix que cal el suport de les dues terceres parts del Parlament (90 escons), per fer el màxim –una república independent– no n’hi ha prou amb els 72 diputats de JxSí i la CUP. El mateix raonament regiria en el cas que el projecte plantegés la creació d’una junta electoral catalana: l’Estatut estableix que el règim electoral es regula per una llei del Parlament que també necessita una majoria de dos terços.

Paral·lelament, Carles Puigdemont explicava que en el referèndum que ha de ­culminar el procés, previst per al setembre d’aquest any, n’hi haurà prou amb la meitat més un dels vots, “com passa en tots els casos del món”. Com estic convençut que el president de la Generalitat no menteix, el convido a rellegir la jurisprudència internacional de referència: de la llei de Claredat del Canadà als informes de la Comissió de Venècia o la recent sentència del Tribunal Constitucional alemany rebutjant un referèndum a l’estat lliure de Baviera. En cas contrari, ens regiríem per la llei de l’opacitat, per no dir la llei de l’embut.