OPINIÓ
6 abril 2019 2.00 h

VUITS I NOUS

Les vuit i tretze minuts

MANUEL CUYÀS
“Cap epi­sodi de la història de Cata­lu­nya ha estat tan ana­lit­zat

No sé si som cons­ci­ents que de tots els epi­so­dis de la història de Cata­lu­nya, inclo­sos els que Borja de Riquer marca com a estel·lars en el seu últim lli­bre col·lec­tiu i que es remun­ten a quan vestíem pells i caçàvem cérvols, cap no haurà estat tan pro­fu­sa­ment ana­lit­zat i reme­nat com el del pri­mer d’octu­bre del 2017. En rea­li­tat, el que s’obre el setem­bre d’aquell any i es tanca al final del mes següent. Orson Welles ens va pre­sen­tar la vida d’un difunt expli­cada pels seus amics, cada un a la seva manera. Anys més tard, Akira Kuro­sawa va plan­te­jar un delicte sobre el qual la víctima, el cul­pa­ble i els tes­ti­mo­nis pro­jec­ten punts de vista no coin­ci­dents. En el judici del Tri­bu­nal Suprem con­tra l’inde­pen­den­tisme més de cinc-cents tes­ti­mo­nis fan la dis­secció d’aquells dies ata­ba­lats. Els inter­ro­guen mitja dot­zena de fis­cals. Els re-inter­ro­guen una dot­zena o més d’advo­cats. La nar­ració es mul­ti­plica, el detall aflora hora a hora, minut a minut. Quan sem­bla que no es pot dir res més de les vuit i tretze minuts del matí del dia del referèndum, una altra veu l’enri­queix o el con­tra­diu. Han pas­sat dos mesos des que el judici va començar. No és ni a la mei­tat. Les vuit i tretze minuts del matí del pri­mer d’octu­bre del 2017 encara té molt per dir-nos. Hi hem d’afe­gir els lli­bres que publi­quen els acu­sats i alguns dels seus advo­cats. Car­les Puig­de­mont també n’ha tret un des de l’exili belga. Anun­cia que es reserva el defi­ni­tiu per quan el judici esti­gui aca­bat i sen­ten­ciat.

Bor­ges ve al cap. Funes tenia tanta memòria, inte­ri­o­rit­zava i fixava tant els detalls, que el gos que havia vist a les vuit i tretze minuts no el reco­nei­xia a les vuit i catorze. El cre­a­dor del per­so­natge con­clou que, en con­seqüència, no podia pen­sar, perquè pen­sar és abs­traure. Podrem pen­sar aquells dies si ens en desen­tra­nyen els minuts i els segons? O tot és una mani­o­bra per con­fon­dre’ns i fer-nos-en alte­rar el record? I una altra cosa: un judici tan dila­tat acla­rirà res? Aquil·les va divi­dir tant el temps i l’espai que encara és l’hora que hagi d’atra­par la tor­tuga. Al final de tan­tes enques­tes, els amics de Kane no li tro­ben el secret que els intriga i posa en acció. En peri­o­disme, sem­pre és pre­fe­ri­ble la crònica curta a la llarga. La curta con­densa i aviat arriba a la con­clusió. La llarga de tant que diu ho enreda tot. Borja de Riquer haurà de resu­mir.

El judici ja es podria haver aca­bat. Per què insis­tir-hi més? Per què cinc-cents tes­ti­mo­nis rein­ci­dents? I men­tres­tant, els acu­sats a la presó, que és el fet més igno­miniós, la tor­tura d’haver d’escol­tar tan­tes decla­ra­ci­ons i con­tra­de­cla­ra­ci­ons a banda. Nosal­tres podem apa­gar el tele­vi­sor. Ells, no. Fan cara de can­sats, d’enve­llir-se, de no tocar quarts ni hores ni minuts.