Hi ha un lloc a la vila de Madrid on les paraules no casen amb els fets. Així, tal com sona. Tan absurd com terrible, carregat d’angoixa. I com més s’hi parla, més el sentit de la llengua es perd, el nord es capgira i la lògica del discurs esdevé una equació impossible.
En el parlar dels homes bons, cada mot es correspon amb una realitat palpable, i la seva suma construeix el complex edifici de la veritat, però en aquest indret de Madrid això no passa. Les paraules s’hi encavalquen en un desori d’estridència, com la suma mal feta del tancament de caixa que mai arriba a quadrar, com l’estrèpit d’una bastida que tot d’una s’enfonsa. Els verbs no es corresponen amb les accions descrites, ni els adjectius s’ajusten al color de la cosa viscuda, i inclús els adverbis perden el temps, la forma i fins i tot la decència.
A la vila de Madrid hi ha un lloc on el discurs indigesta, es fa estrany, com una realitat paral·lela, com una fumarola d’hivern que tot ho difumina, tot ho agreja. És la perversió màxima de la paraula feta mentida, és l’argamassa verbal amb què es construeix un drama que acabarà en tragèdia. És una soga al coll, una estreta de cargol, un garrot que escanya la condició humana. Guió pervers per a uns actors atrapats en un escenari hostil, aliè a l’aplaudiment, procliu a la condemna.
Al Tribunal Suprem de la vila de Madrid s’hi jutja la causa especial 20907/2017. S’escriu amb lletres i números, però els que l’omplen de contingut denigren la paraula, són malfactors de la paraula, manipuladors de la història. Quantes medalles valdran tantes mentides? Quantes monedes d’or? Quants uniformes de vellut? Quants panteons de marbre?
