Subratllar la buidor

 06/06/2016 01:01

Durant els tres anys llargs en què el relat independentista ha dominat l’escena (des de la gran manifestació del setembre del 2012) els partidaris de marxar d’Espanya han dit i repetit que la gran majoria del ­país reclamava el que ells reclamen. Però el fet és que, en les eleccions catalanes del setembre passat, el corrent de l’estelada va recollir el 39,59 % dels vots (62 diputats). En un context electoral conven­cional, recollir el 40% dels vots hauria ­estat molt. Per a un sol partit, assolir aquest suport seria un èxit fabulós. Però per a una coalició de dos partits i de di­verses institucions civils que parlaven en nom de tot Catalunya, aquell 40% era un bany de realitat.

El resultat deia això: l’independentisme és la força principal, sí, però no pas hegemònica. Si vol ser-ho, li queda molta feina per fer. El resultat també deia: amb aquesta força, és una temeritat persistir en la via rupturista. Una vegada més, però, la realitat va ser supeditada a la ficció. Tota ficció necessita gran dosis de maquillatge i en aquest cas el maquillatge triat era la CUP. No havia passat res: la majoria hi era i Catalunya caminava cap a la independència.

Des de la nit electoral, la pressió de l’entorn mediàtic i social independentista va tornar a funcionar com una ­piconadora. Però la CUP no cedia i de seguida van començar els penjaments. Hi havia hagut una CUP bona, la de ­David Fernàndez abraçant-se a Artur Mas; i ara apareixia una CUP dolenta presidida per una diablessa. La inflexible Salomé Gabriel exigia el cap del profètic Mas.

$imageCaption

Després d’agòniques negociacions i havent cobrat l’altíssim preu de la testa del precursor, se suposava que la CUP tornaria a ser bona servidora del guió de l’independentisme convencional. Però la CUP no ha estat dòcil. Cada dia ha ensenyat més cartes pròpies. Cartes que han encuriosit la ciutadania en general fins al punt de centrar no solament el debat polític català, sinó també el social i cultural. Separant la maternitat de l’educació dels fills, Anna Gabriel demostrava que la seva revolució feminista és antropològica i vol anar molt més enllà de l’escalafó social. Abanderant les copes menstruals, la CUP fa sortir l’ecologisme del políticament correcte per convertir-lo en pràctica vital. Amb els tatuatges i el capteniment de Josep Garganté, la revolució de la CUP connecta sense complexos amb la tradició anarquista dels descamisats i deixa clar que la revolució no és un recurs retòric, sinó, literalment, un capgirament de fons i formes. Amb la seva proximitat a la pràctica de l’ okupació (incloses les refle­xions d’Eulàlia Reguant a propòsit de les propietats del seu company Benet Salellas), la CUP posa en qüestió dues columnes bàsiques d’una societat com la catalana: propietat i seguretat.

Tot això, naturalment, enfurisma els seus aliats, especialment Convergència, que es troba lligada de peus i mans a la CUP en plena refundació (forçada per les pràctiques poc exemplars de la família del fundador). Si meravellosa és la irritació dels convergents contra la CUP, la de­cepció del president Puigdemont és portentosa: en el seu discurs d’investidura va fer el·lipsi del seu coneixement real dels cupaires, tot i que hi va mantenir constants polèmiques com a alcalde. El neguit que ara addueix és increïble. Puigdemont i companyia sabien que pidolaven el vot d’investidura a les antípodes: i ara s’es­tranyen dels usos i costums d’aquell ter­ritori ideològic?

En la seva discreta representació electoral, la CUP no ha enganyat mai. Són els que l’han posat al centre de la política ­catalana els que han de donar-ne explicació. Els cupaires es limiten a aprofitar la seva centralitat per desplegar una visió de les coses. I és que tenen una visió del món. I se la creuen! Més enllà de les seves tesis econòmiques i socials, creuen i viuen ­sincerament el seu comunitarisme. La seva força no solament és tàctica (sense ells, els números mínims del relat independentista no quadren). També és ètica. ­Enmig dels partits corruptes, del tacticisme frenètic, del carrerisme polític i de la volatilitat ideològica, ells ofereixen coherència, rectitud i severitat. Enmig de la buidor existencial que els líders i partits convencionals destil·len, ells demostren subordinació de l’individu a la causa i un convenciment ­granític. Les seves idees són discutibles, molt discutibles, però viscudes: vitalment as­sumides.

La CUP pot ser molt criticable, però la seva visió de la política i de la vida és sincera en un entorn on predomina la falsedat. Enmig dels saltimbanquis, ells són coherents. Enmig dels narradors de tòpics, ells defensen una veritat recusable, sí, però autèntica: no ­teatral. Mentre tothom parla com a màxim d’il·lusions, els de la CUP tenen conviccions. Mentre els polítics es perden en el mercadeig de la tàctica, ells abanderen certeses. Mentre tots els polítics fan contorsions, ells defensen uns principis. Són extravagants perquè estan realment convençuts del que pensen. I aquest seu convenciment, més que enllustrar la seva ideologia, subratlla la buidor moral i política del nostre temps.