Progressa Catalunya?

 06/06/2016 01:04

L’ideal de tota societat és el progrés social que millora les condicions de vida de les persones. Aconseguir-ho hauria de ser la finalitat de la política i de l’economia, però el malestar social que impera fa evident el contrari. Les causes són diverses, però n’hi ha una que, sent estratègica, està fora del debat. Es tracta del producte interior brut (PIB), l’instrument oficial per mesurar el progrés econòmic, que funciona francament malament per expressar les seves conseqüències sobre les persones, que en definitiva és el que compta. Les seves importants limitacions han donat lloc a l’existència de nombrosos indicadors que persegueixen substituir-lo o complementar-lo. El més oficialitzat és el de necessitats humanes ( IDH), de l’ONU. Altres índexs ben acreditats són els de benestar econòmic sostenible ( IBES), molt semblant al denominat de progrés real ( IPR) o progrés genuí ( IPG).

Hi ha un altre índex dirigit a valorar específicament el progrés social ( IPS). El seu plantejament ve a dir-nos que el PIB mesura els béns i serveis que produïm, mentre l’ IPS ens explica com els apliquem. S’estructura en tres grans apartats: necessitats humanes bàsiques, benestar fonamental, i oportunitats de progrés. La seva gran utilitat és que per primer cop s’ha aplicat a totes les regions d’Europa, permetent establir comparacions entre elles i en relació amb el PIB de cada una.

En aquest context, com queda Catalunya? Malament, tant que la nostra mediocritat hauria d’alertar-nos i treure’ns de les boira del satisfetíssim, perquè malgrat que ocupa el lloc 58è per PIB, se situa en la posició 165 pel seu índex de progrés social, entre les 272 regions europees, on hi ha totes les que corresponen als països de l’ Est, del sud d’ Itàlia, de Grècia, Portugal, que són moltes i estan més endarrerides.

Però baixem a un detall més gran. La comparació amb els altres territoris europeus que tenen un PIB semblant al català ens diu, segons l’ IPS, que dels dotze grans apartats que el componen, en set pre­sentem un nivell pitjor que la mitjana, en quatre som semblants, i només en un, salut i alimentació, ocupem un lloc destacat. Dels 50 indicadors utilitzats per avaluar cada regió, en 26 estem pitjor, en 20 igual, i només en tres Catalunya treu millors ­resultats: esperança de vida, tolerància amb els immigrants i especialment amb els homosexuals.

Els perfils en els quals estem pitjor no ens auguren un bon futur, perquè afecten l’educació secundària (quan en el passat ­lideràvem la renovació pedagògica), i l’abandonament escolar primerenc. En aquest àmbit ocupem el lloc 250è, amb només 22 regions per darrere. A més, és dolenta la qualificació que obtenim en relació amb els joves que ni estudien ni treballen, i en la formació continuada. Si segueixen els meus articles, i alguns dels meus llibres, veuran que fa anys que insisteixo en tot això. Lamento tenir raó, i assumeixo una certa sorpresa: sabia que era una situació greu, però no pensava que ho fos tant.

L’altre gran flanc feble és el de la poca confiança en les institucions; sistema legal, policia, corrupció, i rendició de comptes del Govern. Els factors que més fallen a Catalunya són precisament els que determinen el creixement econòmic a llarg termini: el capital humà, la societat de l’aprenentatge i el bon funcionament institucional.

Hi ha més dades negatives, cas del capítol habitacional, en el qual ens situem al lloc 182è. Així mateix són dolents els resultats sobre la qualitat del medi ambient, com l’estat de l’aigua i la seva depuració, i la contaminació de l’aire per partícules (pm10) i ozó. Hi ha altres debilitats com en l’internet domèstica, l’atenció odontolò­gica, fins i tot determinats aspectes de la seguretat, però ja són menors i qües­tionables.

Negar-se a acceptar la responsabilitat de la governació catalana en tot això, pretendre explicar-ho només pel dèficit fiscal, seria un error autocomplaent amb les nostres misèries públiques, més quan Catalunya ocupa el lloc 12è entre les comunitats autònomes de l’ Estat, amb València i les altres onze amb millors resultats, i només cinc per darrere, com Extremadura, An­dalusia i Castella-la Manxa, que tenen una balança fiscal ben favorable. El dèficit fiscal és una part de l’explicació, esclar que sí, però no la qüestió clau. El més decisiu està en el mal funcionament de les nostres institucions públiques, en el deteriorament de la capacitat de governar, en les absurdes –si no sospitoses– assignacions de la despesa, i en la irresponsable despreocupació pels costos públics. Com a exemple paradigmàtic de tot això serveix aquest: tenim la televisió pública més cara d’ Espanya en termes de cost per cada punt d’audiència, i alhora ocupem el penúltim lloc en l’ índex de benestar fonamental només per davant de les Canàries. I a sobre planten cara.