Marçal Sintes

MARÇAL SINTES

Periodista

Espanya i la 'tercera via'

@sintesolivella

Un manifest de personalitats pròximes al PSOE indiquen a Sánchez el camí a seguir amb Catalunya

Espanya i la 'tercera via'

DAVID CASTRO

Javier Solana, en un acte del PSOE del 2011.


DIUMENGE, 5 DE JUNY DEL 2016 - 22:23 CEST

El que s’ha anomenat la tercera via per a Catalunya fins ara només ha sigut fins una ombra, un fantasma polític agitat per aquells que s’oposen a la independència. Ho continua sent, tot i que cal reconèixer algun esforç encomiable en aquest sentit, com el recent manifest de personalitats pròximes al PSOE (i al PSC). El text, subscrit entre altres per Javier Solana, Pascual Sala, Daniel Innerarity i Victòria Camps, connecta amb l’esforç anterior a la guerra civil d’un sector de de l’esquerra espanyola per comprendre la qüestió catalana.

La tercera via no ha començat a ser creïble per als catalans fins a la irrupció de Podem com a actor polític clau. Que gairebé ningú a Catalunya li donava crèdit ho demostra la desaparició d’Unió Democràtica i l’ensorrament del PSC, que es va esmenar a si mateix per acabar alineat –un greu error de Miquel Iceta– amb el PP i Ciutadans.

Em sembla que Pedro Sánchez s’ha adonat que s’ha de fer alguna cosa i per això s’ha començat a referir a la singularitat catalana, encara que manté la ficció d’una reforma constitucional avui impossible no només pel PP, sinó també per l’oposició d’una gran part del PSOE. I, encara més important, per una opinió pública espanyola sotmesa durant lustres a una pluja àcida de catalanofòbia.

Entre els «reptes urgents» que subratllen les esmentades personalitats de l’òrbita socialista, hi ha el següent: «Renovar la relació entre Catalunya i una Espanya constituïda com a unió política plurinacional entre pobles que defineixen lliurement un projecte comú, integrat avui a la Unió Europea». Aquestes línies, en la seva ambigüitat, semblen voler indicar al PSOE la direcció que ha de seguir, que l’hauria d’acostar als de Pablo Iglesias.

La tercera via impulsada des de la perspectiva espanyola ha arrossegat tradicionalment un problema d’origen que, a més a més, és molt difícil de resoldre: respon a la necessitat de trobar una solució a un problema, d’apagar un incendi. S’hi recorre de manera reactiva i conjuntural, això és, perquè no hi ha cap més remei o perquè és el mal menor. No hi ha convicció, la qual cosa provoca prevencions justificades a Catalunya, al mateix temps que complica la seva posada en pràctica.

Potser algun dia, encara que no n’hi ha cap garantia, Espanya en el seu conjunt es plantejarà la que és una de les seves grans assignatures pendents: reconèixer la seva pluralitat nacional, sentir-se’n orgullosa i convertir-la en un actiu poderós. L’independentisme català és una conseqüència o un símptoma d’aquesta incapacitat. Molts independentistes ho són perquè han arribat a la conclusió que Espanya no la superarà mai o perquè simplement s’han atipat d’esperar
.