ECONOMIA
6 juny 2017 2.00 h

FRANCESC CABANA

 

QUADERN D’ECONOMIA

Els empresaris i el procés

FRANCESC CABANA
Els empresaris poden tenir idees polítiques; les entitats que els representen, no

Amb motiu de les jornades a Sitges convocades pel Cercle d’Economia, ha tornat a sortir als diaris el suposat paper contrari al procés que fan els empresaris. Val la pena parlar-ne i donar la meva opinió personal. Soc soci del Cercle des de fa molts anys i, per tant, soc dels socis més antics. El van crear joves de la burgesia esperonats per Jaume Vicens Vives. Els movia el pensament d’Europa, que significava democràcia. Des d’aleshores, el Cercle ha crescut, potser massa. I els seus socis tenen opinions més diverses. Enyoro les conferències al vell local de Diagonal amb Tuset, en què el convidat –polític o acadèmic– sempre deia alguna cosa nova d’aquelles que no sortien als diaris censurats per la dictadura.

Els empresaris tenen opinió política, però pocs deuen votar partits d’esquerra. Són ben lliures de fer el que els plagui a l’hora d’escollir una papereta. Però les entitats empresarials no tenen o no han de tenir opinió política de partit ni de règim, ni sobre canvis tan substancials com el procés sobiranista. Les entitats empresarials, però, sí que han de tenir opinions sobre la política econòmica i la social. En posaré alguns exemples.

Andreu Ribera Rovira va ser una gran personalitat econòmica que va aconseguir la fusió de la Cambra d’Indústria amb la Cambra de Comerç i de Navegació el 1967. Era catalanista i amic de l’abat Escarré de Montserrat, enemic públic de Franco i al qual acollia sovint a casa seva. Però si el seu càrrec li demanava anar a veure el dictador en defensa dels empresaris, hi anava amb tota naturalitat.

Amb la proclamació de la República el 1931, el Foment de Treball, la patronal catalana, va donar suport a l’Estatut de Catalunya i va visitar el president Macià, però va enviar un escrit al president de la República en què lamentava la desorientació que es donava al país en matèria econòmica. Tenien dues preocupacions: els símptomes evidents de protesta obrera i l’actitud de la premsa madrilenya i d’algunes entitats d’altres províncies que patrocinaven el boicot als productes catalans.

Durant el període de transició democràtica, el Foment del Treball va donar suport als canvis polítics i va arribar al punt d’ajudar econòmicament Esquerra Republicana de Catalunya. Ho trobo normal. El Foment i els empresaris no poden estar en contra dels partits democràtics, no violents i no revolucionaris. Però no podem demanar als empresaris que siguin anarquistes o leninistes.

Finalment, hi ha un cas curiós, fora de Catalunya, en què van guanyar els dolents. Quan a la República de Sud-àfrica s’aplicava l’apartheid, els estats democràtics van demanar especialment als bancs que marxessin d’aquell país. La majoria ho van fer. Al cap d’uns anys, va ser abolida aquella mesura miserable i els bancs que havien marxat hi van tornar. Però es van trobar que els que s’hi havien quedat havien captat tota la clientela. La feina va ser seva per recuperar-la.

En resum, no jutgin els empresaris per les idees polítiques personals. Tenen dret a tenir les que els sembli. Jutgin, en canvi, les idees polítiques de les entitats que els representen, ja que no tenen cap dret a tenir-ne. Si el procés acaba bé i tenim una república catalana, els empresaris –diguem Foment del Treball, el Cercle d’Economia...–, demanaran dia i hora per entrevistar-se amb el president de la república. Com van fer amb Macià, al qual segurament no havien votat.