Els nous estats i la virtut

La Vanguardia en català | 06/08/2015 - 00:00h


Salvador Cardús i Ros


Maquiavel titula el sisè capítol d' El príncep així: "Dels principats nous adquirits amb les armes pròpies i la virtut". Aquí seguiré la traducció catalana de Jordi Moners (Laia, 1982). Amb tot, la traducció castellana amb comentaris de Napoleó Bonaparte d'Eli Leonetti (Espasa-Calpe, 1964) opta pel títol "De las soberanías ­nuevas que uno adquiere con sus propias armas y valor". A més, tradueix "principats" per "estats", cosa que encara convé més per a aquest article. I és que els consells que dóna Maquiavel als prínceps nous dels nous estats poden ser útils a propòsit del camí que ha quedat obert amb la convocatòria d'eleccions del 27-S i que, si les circumstàncies ho permeten, servirà per conèixer la voluntat democràtica dels catalans que no s'ha deixat expressar a través d'un referèndum formal, tal com hauria estat desitjable.

Maquiavel distingeix entre els qui aconsegueixen un nou Estat gràcies a la fortuna o els que ho fan gràcies a la virtut. Segons l'autor d'El príncep, la fortuna dóna l'ocasió per aconseguir el propòsit, però la garantia de perdurabilitat del nou Estat la dóna la virtut. De manera que només els que aconsegueixen el principat amb dificultats i gràcies a la seva virtut el conserven amb facilitat. Tota una advertència perquè, si fos cert que el sobiranisme fos merament reactiu, per un deliri passatger, tot plegat duraria de Nadal a Sant Esteve. Tanmateix, els fets semblen demostrar el contrari, i els repetits errors de pronòstic de notables analistes ho vindrien a corroborar. Com els que es feien fa just un any, afirmant que el procés sobiranista que comanden Mas i Junqueras havia esclatat en mil trossets (vegeu J.A. Zarzalejos, "El secesionismo vive, el proceso está ­muerto", El Confidencial, 5/VIII/2014).

La segona observació a destacar de Maquiavel és que les principals ad­versitats amb què es troben els que aconsegueixin ser prínceps pels camins de la virtut "neixen de les noves insti­tucions i formes de govern que es veuen obligats a introduir per a l'establiment de llur Estat i la pròpia seguretat". I això és així perquè "tot innovador té per enemics tots els que treuen profit de l'ordre antic, mentre que els que han de treure un benefici de l'ordre nou no passen de ser uns defensors molt tebis. Aquesta moderació neix en part per por als adversaris, que tenen les lleis a llur costat, i en part per la incredulitat dels homes, que en realitat no tenen confiança en les coses noves fins que en veuen els fruits d'una ferma expe­riència". La citació és llarga, però alhora prou clara -sense haver de fer llistes de noms- per entendre quina és la situació actual i, sobretot, la que ­trobarà el govern que surti de les ­eleccions del 27 de setembre, si hi ha ma­joria independentista.

No és estrany, doncs, que en aquesta batalla que només es lliura als consells de govern, als tribunals, a les tribunes periodístiques i a través de manifestacions cíviques i pacífiques, els més agressius siguin -com pronostica Maquiavel- els que ara tenen les lleis i les institucions al seu favor. Fa riure -o plorar- que s'acusi la part estructuralment més feble d'implacables i perverses coaccions, o que se la compari amb ETA o el nazisme, just quan aquestes acusacions sí que formen part d'una duríssima estratègia de coacció que té a favor seu els canals de comunicació majoritaris i que són ajudats per l'statu quo polític, econòmic i financer.

La principal estratègia per a la desqualificació del procés sobiranista -ridícules amenaces apocalíptiques a part- ha estat la de considerar-lo resultat d'un embogiment atribuït al líder o d'un desvari col·lectiu. També J.A. Zarzalejos, a l'article del 26 de juliol d'aquest diari, "El pa­triotisme i el 27-S", s'esplaiava en aquesta lògica de la metàfora clínica: "descàrrega massiva d'hormones patriòtiques", "alts índexs d'adrenalina i de cortisol, substàncies que s'alliberen en condicions d'estrès"... En definitiva, segons aquest punt de vista, el procés sobiranista només s'explicaria per l'exacerbació d'una base emocional patològica allunyada de tota raó i realitat.

El mecanisme és arxiconegut. Tal com expliquen Berger i Luckmann a La¿ construcció social de la realitat (1966), en els processos de manteniment dels universos simbòlics, quan es manifesta alguna mena d'heterodòxia que posa en perill l'ordre establert, hi ha dos tipus de respostes possibles: la teràpia i l'anul·lació. La teràpia pretén la reincorporació de l'heretge a l'or­todòxia amb l'elaboració d'una "teoria de la desviació" -com la que abans ­esmentava- que expliqui les causes de la patologia, elabori un sistema de diagnosi -que doni estatus d'objectivitat a la desviació- i proposi un mètode de curació per retornar a l'ordre. L'anul·lació simplement busca l'expulsió ­definitiva del des­viat, amb la qual cosa es destrueix l'autonomia del ­discurs heretge. La gresca antisobi­ranista no s'aparta d'aquestes dues alternatives.

Maquiavel considera que els innovadors només se'n poden sortir si tenen força pròpia i no depenen dels altres: "...Aquests homes es troben amb grans dificultats a l'hora d'actuar, i tenen el camí ple de perills, que només poden superar amb la virtut; però un cop els han superat i quan comencen a ser objecte de veneració, en haver ofegat aquells que els envejaven les qualitats, es mantenen poderosos, segurs, ho­norats, feliços". Afortunadament pel sobiranisme, els defensors del nou ordre no són gens tebis, i el lideratge del procés està en mans no d'un, sinó de molts prínceps virtuosos.