Indecisos pel canvi

La Vanguardia en català | 06/08/2015 - 00:00h


Sergi Pàmies


He fet una enquesta entre coneguts, amics, veïns i familiars. Total: quinze persones amb dret a vot. Els he fet dues preguntes: què vol dir plebiscitari i què vol dir procés constituent. Deu ignoraven les dues respostes, cinc sabien què és un plebiscit i cap ha sabut definir d'una manera intel·ligible què és unprocés constituent. Si la mostra és representativa, ¿té sentit que aquests conceptes siguin els més repetits per molts dirigents de la desobediència catalana? Més dubtes. Miquel Iceta, gestor de carismes dilapidats pel PSC i marmessor d'una herència que corre el risc d'acabar als Encants, va advertir l'altre dia que qualsevol resultat de Junts pel Sí que no superi els 71 diputats serà un fracàs.

M'imagino que ho deu dir per deixar clares les regles del joc en un context en què Artur Mas i Oriol Junqueras ja parlen, brrrr, de la meitat més un. De fet, el gran obstacle per convèncer molts catalans de la legitimitat d'un referèndum no acordat amb el Govern espanyol o d'unes eleccions disfressades de plebiscit és la il·legalitat del procediment i no la quantificació de la victòria. Tampoc s'entén que Mariano Rajoy s'entesti a repetir que "no hi haurà independència". Als que no som independentistes aquest missatge hauria de tranquil·litzar-nos. En canvi, el dring autoritari que traspua, repel·leix. També hi ha una tercera opció, representada per tertulians i portaveus, que menyspreen la llista de Junts pel Sí i recorren a la ridiculització casernària per desacreditar-ne l'ideari.

Com a no independentista indecís amb dret a vot, intueixo que com més es desafia i ridiculitza la llista de Junts pel Sí, més se'ls facilita la victòria. Menysprear algú és una estratègia perillosa. Una de les característiques de l'espècie humana és la capacitat d'assolir objectius inimaginables més per l'engoril·lament que activa l'orgull ofès que per una voluntat calculada. Anar en contra mou les muntanyes que no mou anar a favor. L'ofensa continuada (real o enverinada) ha estat la llavor de molts canvis. En el cas del 27-S, hi ha un element que sovint no es té en compte. Una part de la batalla mediàtica és absurda perquè l'opinió pública i publicada de la resta d'Espanya té una influència relativa i només pot actuar com a afició d'un equip però no com a jugador. Això no ajuda els no independentistes indecisos que, sense cap sigla que ens empari, semblem condemnats a "vagar per l'espai sense cap reconeixement", per dir-ho a la margalloniana manera. ¿Per què no votem el PSC, el PP, Unió o C's? Si, amb tota legitimitat, aquests partits afirmen que el 27-S no és plebiscitari, ¿quin sentit té que els que no en som partidaris els votem per una raó tan plebiscitària com provocar un fracàs que ni tan sols està quantificat per les regles del joc? A les contradiccions i angúnies que provoca aquest procés, hi hem de sumar la perplexitat dels que ens estimaríem més que ningú provoqués ningú. Com més emocional sigui el debat, menys pes tindran els arguments racionals i més fàcil serà que les dues bandes ens intentin donar gat (o rata) per llebre.