Davant del conflicte institucional

El projecte de llei del Referèndum arriba avui al Parlament de Catalunya. Encara que es fa difícil preveure amb detall la jornada –el moment polític és volàtil–, tot indica que la llei s’admetrà a tràmit i que s’obrirà un brevíssim període per presentar-hi esmenes. Després, a petició de Junts pel Sí i de la CUP, s’alterarà l’ordre del dia per incloure-hi l’aprovació d’aquesta llei. Una vegada aprovada, el Govern català firmarà el decret de convocatòria de la consulta de l’1- O. I a continuació es remetran els documents pertinents al Diari Oficialperquè els publiqui tot seguit. Així, el referèndum quedarà formalment convocat.

De la mateixa manera que es preveu aquest guió parlamentari, cal aventurar la resposta del Govern central, amb el suport de la maquinària de l’ Estat. La simple acceptació a tràmit de la norma que ens ocupa vulnera la sentència del Tribunal Constitucional del 16 de febrer que va anul·lar la declaració del Parlament instant a convocar el referèndum. També la vulnera la decisió de donar curs a la votació de la llei. El Constitucional obrarà en conseqüència. És previsible que suspengui el referèndum abans que passin 24 hores.

El xoc de trens entre la legalitat constitucional (de la qual emana la de la Generalitat) i l’independentisme es produirà, doncs, avui. El desafiament sobiranista, concretat en una norma que busca la secessió, serà inequívoc i dur. I la resposta estatal serà, suposem, proporcional i no menys dura. Com ho seria en qualsevol país del nostre entorn democràtic on un territori decidís segregar-se via referèndum de part i sense garanties.

Els independentistes, almenys aquells que creuen que la seva il·lusió justifica actuar sense majoria qualificada i violentar la legalitat, celebraran la nova llei. I els qui donin per bona la passivitat exhibida fins avui pel Govern que presideix Mariano Rajoy pot ser que aplaudeixin sense matisos els moviments del Constitucional. Entre els uns i els altres, però, hi ha un altre sector de la societat catalana, ampli i probablement majoritari. L’integren els qui se senten catalanistes però no necessà­riament independentistes. I els qui malgrat creure que l’encaix de Catalunya a Espanya és molt millorable, i que el quietisme del Govern central ha estat temerari, consideren que el Govern català i la majoria sobiranista parlamentària –que no ho és per nombre de vots– s’equivoquen estrepitosament al voler trencar la llei. I més encara quan diuen que ho fan en nom d’una democràcia que associen només al dret a votar i dissocien, incongruentment, de l’ Estat de dret.

Aquesta societat catalana enmig de dos focs assisteix preocupada al deteriorament de la convivència. Es considera nombrosa, però desatesa per polítics inhàbils per negociar. Se sent molesta per l’ús partidista que s’ha fet d’institucions i de recursos que pertanyen a tothom. I es reconeix perplexa davant els qui irresponsablement la convoquen perquè dirimeixi al carrer –no s’ha especificat amb quins instruments– el que els seus representants polítics no han volgut resoldre. Aquesta societat catalana estressada i incòmoda, però ferma en la seva convicció democràtica més enllà de banderes, sap que venen dies d’agitació i potser també d’estralls. Però sap igualment que, malgrat el clamorós silenci polític centralista i malgrat el soroll ensordidor del sobiranisme, el tradicional perfil sociopolític català –moderat, negociador, pactista– perviu. I confia que, aviat, acabi recuperant la seva centralitat.