OPINIÓ
ESCRIPTOR - 6 novembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Catalunya Eixample

JORDI CABRÉ - ESCRIPTOR
“L’inde­pen­den- tisme no és, no ha estat mai, cap dis­cussió a l’ascen­sor entre els d’una ban­dera ni els de l’altra sinó la recerca d’un millor pacte de veïns

Aga­fin qual­se­vol façana d’una illa de l’Eixam­ple. Aque­lla d’allà, o aquesta d’aquí, o no, l’altra. Sí, aquesta. La del xamfrà, per­fecte, un xamfrà de l’Eixam­ple em ser­virà impe­ca­ble­ment. Ja ho veuen: una este­lada d’estel blau al balcó del sisè quarta –pro­pi­e­tat de dues àvies sol­te­res que avui tenen a dinar un dels nets– i una altra d’estel roig al cinquè ter­cera –on hi ha un noi amb pírcings que com­par­teix pis i sub­lloga il·legal­ment una habi­tació als turis­tes, per treure’s un sobre­sou–. La ban­dera espa­nyola la tro­bem al segon pis, llo­gat a un matri­moni d’advo­cats –ella dret mer­can­til, ell dret matri­mo­nial–, one­jant damunt de dos llaços grocs pin­tats en graf­fiti a la tanca metàl·lica de la botiga d’aires con­di­ci­o­nats. Aquesta última, una franquícia d’una cadena d’ins­tal·ladors que arriba fins a València i que té tre­ba­lla­dors majo­ritària­ment cas­te­lla­no­par­lants, però que diuen rac­hola i ple­gar. Al cos­tat, el típic bar de la can­to­nada on el cam­brer ha tro­bat el to del dis­curs que acon­tenta qual­se­vol cli­ent –“jo ja estic d’acord que Espa­nya és una merda, però és que així no”–, i una botiga fami­liar de làmpa­des de tota la vida, regen­tada per dos ger­mans bes­sons, molt cata­la­nis­tes ells, però peri­qui­tos de nai­xe­ment i nostàlgics de la tau­romàquia i dels cuplets.

El xamfrà no només trenca la can­to­nada, que és allò a què es dedi­cava Ilde­fons Cerdà, sinó que també exhi­beix un por­tal moder­nista al cos­tat d’un por­tal nou­cen­tista, com una mena de xamfrà de la discòrdia en clau popu­lar. En un segle el prin­ci­pal ha dei­xat de tenir el gla­mur de la seva paraula, i ara és on s’ins­tal·la un den­tista o una tèrbola agència de viat­ges. En canvi l’àtic i el sobreàtic, apor­ci­o­lats gro­lle­ra­ment damunt la corona com si una nau nodrissa hagués ater­rat a extreure ras­tres de vida, són la peça més cobe­jada. Perquè des d’allí hi ha una mica de vis­tes a la Sagrada Família, hiperbòlica i expi­a­dora, i al condó lumi­nes­cent de la torre Agbar. Però per mol­tes vis­tes que tin­guin, vis­tos des de fora, aquells àtics arros­se­guen la vul­ga­ri­tat arqui­tectònica de les cons­truc­ci­ons fei­xis­tes –o comu­nis­tes, o bohi­guis­tes– que més que cons­truc­ci­ons sem­blen des­truc­ci­ons. El xamfrà per­met que l’aire cir­culi per les quadrícules i que la gent pugui cami­nar amb més lli­ber­tat, i que els taxis lliu­res hi facin can­to­na­des. I evi­dent­ment el car­rer té el nom d’un ter­ri­tori de la corona d’Aragó, en la seva inter­secció amb algun poeta, algun heroi del 1714 o algun almogàver. Bar­ce­lona va deci­dir eixam­plar-se, en efecte, d’aquesta manera.

Cata­lu­nya s’assem­bla a aquest collage api­lat sense folre, com si fos una cate­dral d’estils super­po­sats, només que man­te­nint-se en vida els pro­ta­go­nis­tes de cada cor­rent. Bar­ce­lona, com Cata­lu­nya, ha de deci­dir com pensa eixam­plar-se a par­tir d’ara: model franquícia o model botiga fami­liar; model pis turístic o model asse­qui­ble per als autòctons; model bar­reja cul­tu­ral pro­gres­sista o model auto­ri­tari amb porra –i llei– a la mà; model cre­a­tiu –moder­nista– o model “asse­nyat” –nou­cen­tista–, o bé fins i tot model Por­ci­o­les i model Bohi­gas. Però avui Bar­ce­lona no es pot per­me­tre l’aposta de ser una ciu­tat franquícia –o apa­ra­dor–, ni de ser una ciu­tat que con­fon l’ordre amb el fei­xisme, ni el sen­tit social amb el pro­gres­sisme de façana –també d’apa­ra­dor–. Per això Cata­lu­nya s’assem­bla tant a la Bar­ce­lona lliure, cre­a­tiva, genuïna: perquè no vol ser assi­mi­lada, perquè no vol ser vul­gar ni repli­ca­ble.

Perquè el que hem vis­cut aquests últims anys és un crit civil i polític per poder ser nosal­tres matei­xos, amb les nos­tres com­ple­xi­tats i plu­ra­li­tats i –també– misèries. El que hem cri­dat és que ni Bar­ce­lona ni Cata­lu­nya no són façanes boni­ques i bui­des, no són fets folklòrics ni esce­na­ris pin­to­res­cos, sinó que tenen pro­fun­di­tat vital rere de cada pedra. L’inde­pen­den­tisme no és, no ha estat mai, cap dis­cussió a l’ascen­sor entre els d’una ban­dera ni els de l’altra sinó la recerca d’un millor pacte de veïns. El model bar­ce­loní, el model català, no pretén gua­nyar impo­sant-se damunt de l’altre sinó cons­truir un edi­fici tan com­plex –plu­ral– com genuí –únic–. El que el món i Espa­nya han pogut sen­tir és que Cata­lu­nya vol eixam­plar-se i viure en lli­ber­tat, com Bar­ce­lona es va eixam­plar i alli­be­rar quan va ender­ro­car les mura­lles i va dir a cada car­rer nou pel seu nom. Això no ho atu­ren els bom­bar­de­jos cada 50 anys, ni a Bar­ce­lona ni a la que en el fons es bom­bar­deja: Cata­lu­nya, el gran xamfrà de tots. S’entén, ja, de què van aques­tes elec­ci­ons muni­ci­pals?