PERE BOSCH HISTORIADOR

“Hi ha un pòsit que desmenteix qualsevol possibilitat d'encaix”

06/12/14 00:00 GIRONA - SENSE AUTOR
.
Canals relacionats
Cent anys enrere
n'hi havia que
ja consideraven
el català una amenaça a la unitat
El repàs històric que
vostè fa en aquesta
sèrie fa difícil destriar què ha estat pitjor, si
la manera com ens ha tractat l'Estat espanyol o la manera com ens tracta ara.
Les dues coses. Hi ha un pòsit que desmenteix qualsevol possibilitat d'acord i encaix. Les primeres propostes catalanes per arribar a acords sorgeixen el 1760. És a dir, poc després del 1714 la societat catalana ja s'ha mobilitzat. Fins a l'actualitat hi ha hagut sempre un fil conductor exercit amb coherència i diàleg només per una banda i que ha rebut sempre la mateixa resposta: el cop de porta.
Hi ha hagut algun moment en què s'hagi estat a prop d'una entesa acceptable?
Hi ha hagut oportunitats que s'han produït quan l'Estat ha viscut alguna crisi profunda o un canvi de règim. Però fins i tot en aquests escenaris ha estat impossible trobar encaix satisfactori.
Es pot dir que els governs
democràtics han estat més
immobilistes que els seus
predecessors?
Segurament. Quan el lector vegi algunes de les frases que hem seleccionat se sorprendrà veient que hi ha missatges repetits al llarg dels segles. Per exemple, el ministre d'Hisenda el 1898 va pronunciar una frase que avui dia podria pronunciar perfectament el ministre Montoro sobre el pacte fiscal i el concert econòmic. Altra vegada el fil conductor.
És una actitud de bloqueig reincident que depassa els segles i els règims. Per desconeixement de la realitat catalana o només per simple menyspreu?
Les oligarquies que han dominat l'Estat espanyol, es diguin liberals o conservadors, no han volgut reconèixer la diversitat i han volgut construir des del 1714 fins avui una realitat fonamentada a través d'una visió centralista i uniformadora, imposant un model determinat. És una oportunitat que hem esmerçat els catalans i que han perdut els espanyols per reinventar-se.
Una actitud producte també d'una certa arrogància, perquè la sèrie constata de manera
documentada com ha anat
de debò aquesta història
que no s'accepta.
Hi ha hagut casos d'arrogància
i menyspreu claríssims. Els primers catalanistes que el 1901 van al Congrés dels Diputats hi són rebuts amb hostilitat, pràcticament com si fossin marcians. Els rep un ambient caldejat fins al punt que una de les primeres coses que els fan ratificar és que no són separatistes, coses que no eren. Aquesta ha estat també una característica sistemàtica dels diferents partits espanyols: titllar de separatista, amb una incomprensió visceral, qualsevol proposta sortida de Catalunya.
La sort és que Catalunya
sempre ha sabut reforçar-se
a partir de les situacions
més adverses.
Bona part del segle XIX Catalunya se'l passa amb les garanties constitucionals suspeses, sense drets ni llibertats per a la gent. Lògicament els moments pitjors s'han viscut durant les dictadures i els règims predemocràtics. La societat catalana ha estat més forta quan ha sabut conjuntar més interessos, quan ha articulat propostes que han anat més enllà d'un sol partit. Per exemple, el 1918, quan es presenta el primer projecte d'Estatut, encara que la resposta sempre hagi estat la mateixa. Una lliçó de cara a l'actualitat.
Per part espanyola hi ha
algun personatge espanyol
que en surti ben parat?
Hi ha personatges que han demostrat una certa comprensió, com l'expresident del Consell de Ministres José Canalejas –que es va convertir en un fidel aliat per aconseguir que fos reconeguda una cosa tan senzilla com que les quatre diputacions es poguessin coordinar– o Manuel Azaña, que també va saber llegir amb intel·ligència la realitat. En trobaríem d'altres, però el problema és que, pel que fa als partits i a la societat en general, la reacció ha estat unànime en contra, fins i tot amb campanyes de rebuig.
Per exemple, en forma de
boicots.
No deixa de ser sorprenent que els primers boicots s'organitzen quan el catalanisme encara no té presència al Congrés dels Diputats. S'arriba a organitzar un boicot contra productes catalans arran de la Setmana Tràgica, el 1909, perquè la persona que hi havia de ministre de Governació s'inventa la teoria que es tracta d'una revolta separatista perquè és plenament conscient que així no s'escamparà a la resta de l'Estat.
El 1916 un diputat espanyol
puja a la trona per denunciar
la presumpta persecució
contra l'idioma castellà.
Aquell any se celebra el primer debat al Congrés sobre aquest tema i resulta que determinats sectors espanyols ja veien com a amenaça una llengua que ni era oficial ni tenia presència a l'escola. Aquests que avui dia expliquen que el castellà està perseguit a Catalunya tindrien els mateixos plantejaments cent anys enrere.
El concert econòmic, que ara resultaria clarament insuficient, ja es reclamava el 1898.
Sí, és curiós que ho fes la patronal catalana. Avui també es fa, però més plantejat com una tercera via. El 1898, com deia abans, veient la mala gestió dels tributs i els precedents basc i navarrès, des d'aquí es demana un tracte millor. El ministre de torn deixa clar que el concert basc és específic i compareix al Congrés per desmentir rotundament cap acord.
Darrera actualització ( Dissabte, 6 de desembre del 2014 09:51 )