A escena

La nova política catalana té molt de representació i poc de realitat


La Vanguardia en català | 06/12/2014 - 00:00h


Josep Cuní
Director de 8 al dia


La nova política catalana es fa des dels escenaris. Centres de convencions o palaus de congressos, àmplies platees, aforaments atapeïts, audiència adepta, tot a disposició del xou d'un sol home perquè no se senti un home sol. Amb faristol o sense, amb papers o sense, el monòleg està pensat per buscar una primera reacció dels afins que permeti intuir la del gran públic absent. El que després decidirà. El que podrà disposar dels primers impactes a través de les xarxes socials. El mateix que rebrà posteriorment el complement informatiu difós pels mitjans convencionals.

Després, el protagonista de la funció anirà a la televisió per ampliar una mica més el dictat i argumentar alguns dels punts considerats insuficients o confusos. En aquell moment sap que la seva pot ser la possible companyia elegida per compartir el sofà familiar del televident que està consumint l'actualitat representada a la pantalla amb més inèrcia que ànsia, amb menys necessitat que hàbit. Són detalls que formen part del gran espectacle perquè, definitivament, la nova política catalana es fa des dels escenaris. Per això té molt de representació i poc de realitat, ja que pocs veuen el que són però tots veuen el que aparenten. Maquiavel en estat pur.

Artur Mas va pujar a un d'aquests escenaris una setmana abans que Oriol Junqueras ho fes en un altre. No deixa de ser curiós que tots dos busquessin la seva sala als dos extrems de la Diagonal. La distància no és l'oblit, però va determinar el missatge que s'estimava contraposat. Miquel Iceta ho farà els propers dies en una sala del Museu Marítim, donant a entendre sense pretendre-ho que el seu partit pot estar fent aigües. Joan Herrera hi treballa. Segurament buscarà un aforament alternatiu al circuit convencional. El contrari de Mariano Rajoy, per a qui van disposar un hotel de cinc estrelles prop del mar perquè va néixer a l'Atlàntic. No hi ha polític que no es vegi en la necessitat de predicar des d'un púlpit públic. S'ha desplaçat del Parlament a l'escenari de les sales amb pati de butaques adequat a la capacitat de convocatòria. S'aparquen durant unes hores els platós de televisió, però aquests ja són l'àgora real de l'opinió pública. Allà es va forjar Pablo Iglesias mentre anava gestant el discurs del ciutadà emprenyat que està obligant a girar la resta dels partits. Allà crida Pedro Sánchez quan li diuen que en un programa de tarda es critica els socialistes pel maltractament al toro de la Vega. Allà contracten polítics jubilats per castigar el sistema sense sortir del sistema. Res d'això no ens ha de sorprendre. La relació entre el món de la política i el de l'espectacle és tan vella com l'origen de tots dos. Llegiu Les lleis del castell, de Carles Casajuana, i ho entendreu.