El gran fracàs?

06/12/14 02:00 VICENT SANCHIS
Maleïdes siguin totes les punyetes que poden frustrar l'esperança

No cal ser gaire savi ni espavilat per arribar a la conclusió que l'estratègia política immediata d'Artur Mas i d'Oriol Junqueras no són coincidents. Dient-ho clar, són divergents. Els líders de Convergència Democràtica i d'Esquerra Republicana són ara més lluny que mai. Alguna fibra sensible es va trencar en el trànsit que va portar cap a la consulta del 9-N i sembla que no hi ha gaires possibilitats d'apedaçar-la. El president de la Generalitat té tota la raó del món quan afirma que l'única manera sensata de continuar el camí cap a la independència és una candidatura unitària que deixi ben clar als ulls del món que els catalans la volen de manera inequívoca, aquesta independència. El president d'Esquerra en té també tanta com vulgui quan ve a dir que el seu partit no accepta el camí únic i que és important marcar territori ideològic per arrossegar els vots d'aquells que no accepten compartir espai amb “la dreta”.

Els inconvenients i els avantatges de les dues posicions han estat exhibits amb arguments i vehemència. La gran discrepància demana tacte i tranquil·litat. Qui tibi les costures les pot trencar. El catalanisme va viure el moments de tensió extrema quan Joan Puigcercós i Josep-Lluís Carod-Rovira es van decantar pels pactes amb el PSC que van donar lloc als dos governs tripartits. Els resultats electorals d'Artur Mas que no van permetre repetir la fórmula van aquietar les aigües. Però la reconciliació es va fer efectiva sota l'hegemonia convergent. Esquerra s'ha resignat a acceptar la situació, ha pogut palpar el canvi que ha assumit Convergència i l'ha acompanyat sense una gran fe. Cal dir-ho alt i clar, el sobiranisme a Catalunya ha arribat on ha arribat més a la força que de grat.

Si Convergència Democràtica hagués guanyat les darreres eleccions per majoria absoluta, Esquerra s'hauria sentit més tranquil·la. Hauria acceptat les propostes sobiranistes més transgressores i se n'hauria distanciat quan s'hagués sentit incòmoda. La majoria precària d'Artur Mas els ha obligat a combregar amb rodes de molí. Hi ha una tensió necessària en qualsevol societat que ha quedat desplaçada per la necessitat nacional. Però els recels i les reticències s'han mantingut latents. Per acabar de complicar la situació, mentre Artur Mas governava i Oriol Junqueras n'acceptava el lideratge, les enquestes afeblien el primer i reforçaven el segon. No és estrany, per tant, que molts dirigents i militants republicans es mosseguen els llavis i les ungles esperant el seu moment.

Artur Mas, obligat per les circumstàncies, ha fet un pas endavant. Un pas sacrificat, transgressor. Ha decidit jugar totes les cartes a favor de la causa que ha acabat assumint sense reserves. Que no s'enganyi ningú. L'Esquerra Republicana actual va nàixer amb la bandera de la independència. Una part important de Convergència, amb Mas al davant, han hagut de reconèixer la necessitat de separar-se d'Espanya contra la prudència i les seguretats que sempre han identificat el catalanisme polític moderat.

Oriol Junqueras, però, té una altra perspectiva. Una visió que naix del fons més íntim del seu partit. No el pot seguir, no pot acatar-ne el lideratge, sense trencar la raó que justifica Esquerra Republicana. La raó ideològica. Si Esquerra només fos un partit independentista, els recels del seu president i els seus dirigents serien exclusivament interessats. Egoistes. Però hi ha també una diferència, una reivindicació, de classe.

Tot plegat ha convertit les dues opcions en irreconciliables. Tot plegat pot fer fracassar el gran objectiu que comparteixen. Fins ara Artur Mas ha anat fent coincidint les dues opcions. En la segona consulta que va proposar el president de la Generalitat va quedar clar que la situació es salvava de miracle. Ara serà molt més difícil. I l'estupefacció dels catalans de boníssima fe que han fet que hàgim arribat on hem arribat és indescriptible. Maleïdes siguin totes les punyetes que poden frustrar l'esperança dels uns i dels altres. Maleïts siguin els grisos que poden impedir que el blanc s'imposi.

Darrera actualització ( Dissabte, 6 de desembre del 2014 02:00 )