AL CONTRAATAC

Xavier Sardà

XAVIER SARDÀ

Periodista

(Des)il·lusió col·lectiva


DIUMENGE, 6 DE DESEMBRE DEL 2015

Resulta inquietant la senyora aquesta que parla en nom de la Generalitat i que diu que no acatarà les sentències del Tribunal Constitucional. Quina alegria per a una família que els hagi sortit tan atrevida i replicaire. Al Constitucional hi ha una altra senyora, proposada a instàncies de Convergència, que ha votat contra la resolució del Parlament sobre l'independentisme, declarant-la inconstitucional. S'ha de reconèixer que la cosa resulta lleument paradoxal. Una tan així i l'altra tan aixà. Totes dues tan catalanes i l'una i l'altra en trinxeres diferents.

La senyora Maria Encarnació Roca del Constitucional va rebre la Creu de Sant Jordi de mans de Pujol, i malgrat això creu que el Parlament ha votat una resolució il·legal. La senyora Neus Munté diu que la Generalitat no obeirà les sentències del Constitucional. Ho diu en un to molt estirat, però ho diu. ¡Quina tensió! Les dues juristes, tan d'aquí, tan educades i en crucial enfrontament.

Sobre els caps de Maria Encarnació i Neus gravita el procés sencer. És imaginable una trobada entre totes dues:

-¡Et veig molt bé!

-¡Mira qui parla! Estàs més jove, noia…

Les coses a dalt es porten amb educació i maneres. Les hòsties dialèctiques són per als de baix. Les malalties són els viatges dels pobres. A dalt tot és assolellat i saludable.

A vegades les il·lusions col·lectives fan respecte. Hi ha qui prefereix les individuals. Les col·lectives són il·lusions que requereixen aquesta noció de pertinença a que inquieta. El que és escèptic ho és en tot. Quan després d'un partit algú crida «¡hem guanyat!», l'escèptic ho veu com si després d'una pel·li porno es digués «¡hem follat!».

La figura del traïdor

Hi ha qui no serveix per a les il·lusions col·lectives, perquè en general sorgeixen en oposició a alguna cosa o a algú, i si no ho són, exclouen els que no les experimenten. Mig país pot estar entusiasmat per una idea que a l'altra meitat l'angoixi. En aquest cas, el somni no aglutina, sinó que més aviat distancia i segmenta. Coses.

Potser per aquesta anèmia d'anhel gremial sempre resulta interessant la figura del traïdor. Hi ha una cosa pitjor que patir una traïció, que és trair-nos a nosaltres mateixos. Una de les peculiaritats de l'entusiasme general és que al que no el comparteix se'l considera desertor, renegat i -pitjor encara- intrigant i conspirador. Com en els moments d'enormes il·lusions socials, ja hem dit que existeix sempre l'altre bàndol, podria ser que les acusacions de ser un Judes traïdor li arribin a algú en estèreo i des de les dues ribes del riu esvalotat. És la terapèutica que segons sembla mereixen els errants alienígenes sense il·lusió grupal: ser vagabunds en els moments suposadament històrics
.