OPINIÓ
6 desembre 2018 2.00 h

VUITS I NOUS

Seguir la vaga de fam

MANUEL CUYÀS
“Forn i Rull s’unei­xen a la pro­testa de Turull i Sànchez

Escriure cada dia sobre temes diver­sos és molt agraït, però té les seves pegues. Els peri­o­dis­tes infor­ma­tius quan tenen un gran tema el fan durar dies: en fan “el segui­ment”, com es diu en l’argot. De vega­des, si pen­sen que el lec­tor ha pogut per­dre el fil, insis­tei­xen a repe­tir el que ja han dit en una infor­mació ante­rior. Als peri­o­dis­tes “opi­na­tius” o de cròniques aquesta facul­tat no ens és per­mesa. Cada dia hem de caçar un pen­sa­ment inèdit o una pàgina vis­cuda nova per ofe­rir als lec­tors. Si no, se’ns quei­xa­rien. Aquests matei­xos lec­tors després van a un con­cert d’algú que canta i que­den dece­buts si no inter­preta cançons que ja li han sen­tit en mil oca­si­ons i que se saben de memòria. Els arti­cu­lis­tes cada dia hem d’escriure una cançó nova, cada dia hem de fer “la pre­sen­tació d’un nou disc”. Jo de vega­des faig una mica de trampa i dic, amb altres parau­les, coses que ja he mani­fes­tat, unes vari­a­ci­ons sobre el mateix tema. Tot­hom té les seves limi­ta­ci­ons, i jo par­ti­cu­lar­ment.

Hi ha arti­cles que merei­xe­rien un “segui­ment”, com les notícies. Fa uns dies els deia que no tro­bava enlloc mon­ge­tes del gan­xet. Afe­gia que un pagès que me n’havia sub­mi­nis­trat m’havia dit que l’excés d’humi­tat les havia per­ju­di­cat, com l’any pas­sat la sequera, i que, en con­seqüència, havia dei­xat de cul­ti­var-ne en favor dels avets de Nadal. Doncs bé, ja n’he tro­bat i con­su­mit i els en volia fer partícips per si patien per mi. Els amics Car­mina i Toni, que viuen a Canya­mars, me n’han faci­li­tat un quilo i el vene­dor de la plaça, un altre. Boníssi­mes. O el cafè. Els havia expli­cat la difi­cul­tat d’inge­rir-ne de bo als bars. Em va tru­car el senyor Pere Cor­nellà, de Cafès Cor­nellà de For­nells de la Selva. Vam que­dar que l’aniré a veure. M’expli­carà per quin motiu a igual­tat de cafe­te­res, aigua i marca de cafè els bars n’ofe­rei­xen de tan dis­pars, amb tendència a la medi­o­cri­tat. Ja els en donaré notícia.

Diu­menge m’excla­mava de la vaga de fam que havien començat Jordi Sànchez i Jordi Turull a la presó. Ara s’han afe­git al dejuni dos altres pre­sos polítics, Quim Forn i Josep Rull. La nove­tat dona per man­te­nir periodísti­ca­ment viva la decisió extrema i dramàtica que denun­cia la injustícia que patei­xen. A mi em per­met insis­tir-hi avui. Però i demà? Cada dia els vaguis­tes de la fam hau­rien de ser pre­sents. La presó no és un lloc d’expo­sició pública. No se’ls pot anar a visi­tar. No se’ls pot con­for­tar ni seguir l’evo­lució. El risc d’obli­dar-los o entrar en la rutina és alt, si no hi ha algú que cada dia ens en faci memòria. Qui, a banda dels advo­cats i por­ta­veus? Insis­teixo en la pre­gunta: i demà? El vio­li­nista del por­tal de casa? Més mon­ge­tes? Un altre cafè? La sola menció ali­mentària inco­moda, però què hem de fer?