POLÍTICA
BARCELONA - 6 desembre 2018 2.00 h

Llums i ombres constitucionals

 ANIVERSARI ·

 El 40 anys de la carta magna no posen d’acord experts sobre si va haver-hi tant consens en redactar-la

 Volen reformes, també en l’ordenació territorial, però veuen poc marge per a reivindicacions pel dret a decidir

JORDI ALEMANY - BARCELONA
La Cons­ti­tució fa 40 anys amb la demanda per refor­mar-la

Qua­ranta anys i més qüesti­o­nada que mai. La Cons­ti­tució Espa­nyola, apro­vada en referèndum tal dia com avui del 1978 amb una par­ti­ci­pació del 67% del cens i 88,5% de vots a favor, té ara menys con­sens que mai. Si el gran repte de l’orde­na­ment ter­ri­to­rial no ha dei­xat de ser mai una de les prin­ci­pals crítiques perquè no ha resolt sinó que ha agreu­jat les deman­des de les naci­o­na­li­tats històriques, en els dar­rers temps també s’ha posat en dubte fites que tenien més con­sens. Sobre­tot la monar­quia, però també hi ha veus que veuen una regressió en el reco­nei­xe­ment de lli­ber­tats i drets fona­men­tals o en l’esta­bli­ment d’ins­ti­tu­ci­ons democràtiques.

Mal­grat que avui –i ja fa set­ma­nes– gai­rebé només se’n lloïn les bonan­ces o que un dels pares del text, Miquel Roca, afirmi que “cap pro­blema té ori­gen en la Cons­ti­tució”, ha dei­xat tan­tes llums com ombres, i la neces­si­tat de modi­fi­car-la. En un con­text on fins i tot el pre­si­dent espa­nyol, Pedro Sánchez, no veu mala­ment eli­mi­nar l’arti­cle 56.3 en què es diu que “la per­sona del rei és invi­o­la­ble i no està sub­jecta a res­pon­sa­bi­li­tat” –en con­tra­dicció amb el recurs al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal con­tra la repro­vació de Felip VI–; o impulsa una reforma dels afo­ra­ments perquè dipu­tats, sena­dors i mem­bres del govern dei­xin de ser jut­jats pel Tri­bu­nal Suprem.

Altra cosa són les rei­vin­di­ca­ci­ons naci­o­nals, d’inde­pendència o pel dret a deci­dir, que difícil­ment sig­ni­fi­ca­ran modi­fi­car ni una coma de la part de l’arti­cle 2, que parla de “la indis­so­lu­ble uni­tat de la nació espa­nyola, pàtria comuna i indi­vi­si­ble de tots els espa­nyols”.

Són aspec­tes que han sor­git en les con­ver­ses man­tin­gu­des amb qua­tre experts en dret cons­ti­tu­ci­o­nal per par­lar de la carta magna. Pel catedràtic Joan Vintró, la Cons­ti­tució és fruit d’un con­sens con­di­ci­o­nat pel con­text històric en què la dic­ta­dura de Fran­cisco Franco no va caure per revolta popu­lar sinó per defunció “amb els apa­rells de l’Estat pràcti­ca­ment intac­tes i amb el suc­ces­sor que ell havia desig­nat”. El catedràtic acre­di­tat de dret cons­ti­tu­ci­o­nal Joan Lluís Pérez Fran­cesch hi afe­geix que la Cons­ti­tució va per­me­tre el tren­ca­ment amb l’ante­rior sis­tema i incor­po­rar-se a una democràcia par­la­mentària, el reco­nei­xe­ment de drets i lli­ber­tats fona­men­tals o la incor­po­ració del naci­o­na­lisme ano­me­nat perifèric. Però d’aquesta etapa ini­cial que coin­ci­dei­xen a con­si­de­rar posi­tiva es va pas­sar a una “sacra­lit­zació del text”, sense crítica ni cap reforma, diu Pérez Fran­cesch, que ha por­tat “a una gran crisi cons­ti­tu­ci­o­nal” pro­vo­cada per la inca­pa­ci­tat d’ofe­rir una res­posta a la inte­gració del cata­la­nisme polític amb un Estat “més asimètric i plu­ral cul­tu­ral­ment, lingüístic i plu­ri­na­ci­o­nal”. Vintró lamenta que a par­tir de l’etapa ini­cial “algu­nes coses s’han fos­si­lit­zat” i “s’ha donat una inter­pre­tació molt res­tric­tiva” del text.

I les dones?

La pro­fes­sora de dret cons­ti­tu­ci­o­nal a la UB Mar Agui­lera entén que era un moment com­pli­cat en què es par­lava molt d’una nova guerra civil o una dic­ta­dura tova i “hi havia por”. Però també cen­sura que no se seguís els estàndards de la justícia tran­si­ci­o­nal per pas­sar de la dic­ta­dura a la democràcia, amb una depu­ració de l’admi­nis­tració, de la justícia, en for­mació en drets humans, etcètera, i recorda que “durant molts anys va haver-hi escul­tu­res de Franco en pla­ces i ara té una fun­dació que des­grava”. Remarca el fet que és difícil par­lar de con­sens quan la Cons­ti­tució la van fer “set homes blancs d’una certa edat i que no hi hagués cap mare, dei­xant de banda els 50% de la població”. I ja redac­tada, Agui­lera con­si­dera que tot i ser “un text millo­ra­ble” ofe­ria prou ins­tru­ments perquè Espa­nya “es cons­tituís com una democràcia sòlida, però no hi ha hagut prou cul­tura democràtica, de drets fona­men­tals, ni de trans­parència” que s’ha acom­pa­nyat amb epi­so­dis de cor­rupció, falta de plu­ra­li­tat i reta­llada de la lli­ber­tat d’expressió”.

Tam­poc és benèvol el pro­fes­sor de dret cons­ti­tu­ci­o­nal Mar­cel Mateu, en asse­gu­rar que “els dèficits democràtics del procés de la tran­sició que comença el 1975 que­den incrus­tats i són un llast” per a la Cons­ti­tució amb unes elec­ci­ons el juny de 1977 en què “el par­tit del règim venut com a cen­tre” (UCD) con­trola tots els poders de l’admi­nis­tració i té molt pres­su­post. Afe­geix que el rei va esco­llir 41 sena­dors sense incloure’n d’esquer­res que van influir en la redacció de la Cons­ti­tució i, per això, rebla que va ser “un pacte entre fran­quis­tes” sobre els límits de la tran­sició: “La uni­tat d’Espa­nya i la corona. Els dos man­dats de Franco.” Pel pro­fes­sor, aquest va ser el tan pre­go­nat con­sens quan es va impe­dir que molts par­tits “a l’esquerra del par­tit comu­nista o repu­bli­cans” s’hi pogues­sin pre­sen­tar. Mateu diu que el “mili­tars fran­quis­tes van obli­gar a can­viar la redacció de l’arti­cle 2”, i recorre a l’heme­ro­teca amb una entre­vista publi­cada a Miquel Roca a l’Avui fa vint anys en què admet que en les nego­ci­a­ci­ons amb Adolfo Suárez per a la inclusió del terme naci­o­na­li­tats a la Cons­ti­tució, “a l’habi­tació del cos­tat hi havia un con­junt de mili­tars amb qui anava con­sul­tant”.

De la manca de volun­tat per can­viar res, Pérez Fran­cesch en cul­pa­bi­litza el sis­tema de par­tits. Per això creu que “tenen segres­tada la Cons­ti­tució” i els con­si­dera “un poder paral·lel a l’Estat”. Creu que s’hau­ria de limi­tar el seu pes perquè repre­sen­ten les elits econòmiques i el poder, el seu finançament no és del tot trans­pa­rent, i alerta que “la par­ti­tocràcia pot arri­bar a subs­ti­tuir la democràcia”. I és aquí on Mateu recorda que el sis­tema elec­to­ral és hereu del que ja pre­veia la ley para la refoma política apro­vada per les Corts fran­quis­tes de 1976. Coin­ci­deix amb Vintró que “no és pro­por­ci­o­nal, pen­sat perquè el ter­cer par­tit en quedi fora i el Senat sigui una cam­bra de segu­re­tat”. Per això con­clou que la Cons­ti­tució “tenia un per­fil baix, però amb la inter­pre­tació que se n’ha fet l’han aca­bat de rebai­xar”.

Orga­nit­zació ter­ri­to­rial

Els con­sul­tats coin­ci­dei­xen a dir que la qüestió ter­ri­to­rial està esgo­tada. El títol vuitè “era un full de ruta” i en aquell moment no hi havia totes les comu­ni­tats autònomes, diu Agui­lera, men­tre que Vintró con­si­dera que hi ha una “cano­nit­zació” de la Cons­ti­tució que no per­met el referèndum o el dret a deci­dir. Pérez Fran­cesch té clar que la mei­tat de les regu­la­ci­ons del text de tipus tran­si­tori estan supera­des i eren per posar en marxa un Estat que ara té 40 anys. És molt escèptic sobre la pos­si­bi­li­tat que es reformi per donar cabuda a les rei­vin­di­ca­ci­ons cata­la­nes, ja que “no es vol adme­tre la plu­ri­na­ci­o­na­li­tat” perquè “han des­co­bert que es pot repri­mir amb el 155 i és una via més fàcil”. Per Mateu, l’objec­tiu ini­cial de donar una certa satis­facció a l’auto­go­vern, que “era el gran tema en què se la jugava, ha fra­cas­sat” i és con­tun­dent en afir­mar que els que cre­uen en un referèndum “no han entès res”, ja que la Cons­ti­tució està feta perquè “ningú que està dins l’Estat en pugui sor­tir per via democràtica”.

LES FRASES

No se com es pot celebrar contents una Constitució de fa 40 anys que està com el primer dia
Joan Lluís Pérez Francesch
DOCTOR EN DRET I CATEDRÀTIC ACREDITAT DE DRET CONSTITUCIONAL
Hi havia un marc econòmic, cultural i social perquè Espanya fos una democràcia més consolidada
Mar Aguilera
PROFESSORA DE DRET CONSTITUCIONAL A LA UB
En el gran tema en què se la jugava, el de l’organització territorial, ha fracassat
Marcel Mateu
PROFESSOR DE DRET CONSTITUCIONAL A LA UAB
La Constitució ha tingut enormes virtuts en aquell context, però ara està en una situació de crisi
Joan Vintró
CATEDRÀTIC DE DRET CONSTITUCIONAL DE LA UB

Només dues reformes imposades des d’Europa

Des de la redacció de la Constitució a càrrec de Gabriel Cisneros (UC), Manuel Fraga (AP), Miguel Herrero (UCD), Gregorio Peces-Barba (PSOE), José Pedro Pérez-Llorca (UCD), Miquel Roca (Minoria Catalana) i Jordi Soler Tura (PSUC), el text només s’ha modificat dues vegades, a diferència d’altres d’arreu del món com l’americana (27), l’alemanya (60), la francesa (24), la mexicana (400) o l’austríaca (80). I en tots dos casos, el 7 de juliol de 1992 i el 23 d’agost 2011, es va fer per adaptar-la a directrius europees. El primer cop al Tractat de Maastricht, incloent a l’article 13.2 l’expressió “i passiu” per referir-se al dret de sufragi del estrangers a les eleccions municipals, i el segon, per fixar un sostre al dèficit i al deute a totes les administracions.

No hi ha cap clàusula d’intangibilitat ni límit jurídic per reformar-la, i es pot fer per dues vies, però alguns hi veuen una trampa, com explica el professor Marcel Mateu, ja que la que afecta els temes més sensibles com la corona, els drets fonamentals, la unitat d’Espanya, l’organització territorial o per l’elaboració d’una nova carta magna, s’ha de fer pel procediment agreujat, que ho fa gairebé impossible, ja que és necessari que dues terceres parts del Senat hi estiguin d’acord, es dissolguin les corts, es facin eleccions, ho tornin a votar les noves cambres i, al final, es ratifiqui en un referèndum.