OPINIÓ
ASERRANO@ELPUNTAVUI.CAT - 6 desembre 2018 2.00 h

A LA TRES

Intransigència constitucional

ANNA SERRANO - ASERRANO@ELPUNTAVUI.CAT
“Si la Cons­ti­tució ha acu­mu­lat pols és gràcies als mal auto­a­no­me­nats cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes

La Cons­ti­tució arriba als qua­ranta can­sada. I, mal­grat les llo­an­ces i elo­gis que hem pogut escol­tar aquests dies i que es repe­ti­ran avui quan es com­plei­xen just qua­tre dècades de la seva apro­vació en referèndum, el cert és que el text s’ha anat esgro­gueint, un efecte que no es deu tant al pas dels anys, que també, sinó sobre­tot a la intran­sigència cons­ti­tu­ci­o­nal prac­ti­cada per alguns. El PP, per experiència, n’és el màxim res­pon­sa­ble. Però ara també Ciu­ta­dans i un PSOE que s’ha dei­xat arros­se­gar per la dreta en la forma cor­recta –si és que n’hi ha una–de lle­gir la carta magna. I així és com en qua­tre decen­nis ha pas­sat de punt de tro­bada a límit i gar­jola. Apro­pi­ada i con­ver­tida en el pre­text per­fecte per negar qual­se­vol aspi­ració, per legítima i democràtica que sigui, com que Cata­lu­nya pugui cele­brar un referèndum per deci­dir el seu futur.

Si la Cons­ti­tució ha acu­mu­lat pols és gràcies als mal auto­a­no­me­nats cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes, una deno­mi­nació a la qual ens hem habi­tuat, però que és qüesti­o­na­ble si tenim en compte que de la carta magna els interessa bàsica­ment l’arti­cle segon. La defensa de la indis­so­lu­ble uni­tat de la nació espa­nyola con­cen­tra els esforços de popu­lars, ciu­ta­dans i també dels soci­a­lis­tes, que, en canvi, hem cons­ta­tat com obvien drets fona­men­tals com el de par­ti­ci­pació política, el de reunió i mani­fes­tació, el de gau­dir d’un habi­tatge “digne i ade­quat” o l’arti­cle en què s’afirma que cap con­fessió tindrà caràcter esta­tal. Tot ple­gat tan cons­ti­tu­ci­o­nal com secun­dari per als màxims aban­de­rats de la carta magna, que, en rea­li­tat, només l’one­gen per a la defensa de la uni­tat d’Espa­nya.

La Cons­ti­tució arriba al seu ani­ver­sari amb la pos­si­bi­li­tat de refor­mar-la damunt de la taula. Felipe González, se’n mos­trava par­ti­dari. Per a què? Per a tot menys reconèixer-hi el dret d’auto­de­ter­mi­nació, sen­ten­ci­ava el veterà soci­a­lista. Cap espe­rança en el text actual ni en una modi­fi­cació futura, doncs. Atra­pats en la gàbia cons­ti­tu­ci­o­nal, a qui estra­nya que cada cop més ciu­ta­dans en vul­guin un text propi per a Cata­lu­nya?