OPINIÓ
HISTORIADOR - 6 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

“«Arriba España»”

JAUME SOBREQUÉS I CALLICÓ - HISTORIADOR
“Han pas­sat 80 anys, però amb el tri­an­gle PP-Cs-Vox José Anto­nio i la Falange tenen la con­tinuïtat garan­tida

Que la Tran­sició va tenir aspec­tes nega­tius és una cons­ta­tació bas­tant gene­ra­lit­zada. Que, mal­grat els avenços democràtics a què va donar lloc no va aca­bar de fer net amb la crosta fei­xista del pas­sat és una evidència incon­tes­ta­ble. Pot­ser en els mesos i anys que segui­ren a la mort del dic­ta­dor i que posa­ren fi al cap­te­ni­ment cri­mi­nal que va carac­te­rit­zar el seu man­dat, ens havíem fet la il·lusió que les coses havien can­viat d’una manera irre­ver­si­ble. Avui sabem que no ha estat així. La repressió dels governs d’Espa­nya dels deu o dotze dar­rers anys així ho posen de mani­fest. La qüestió és cone­guda i no ens can­sa­rem de denun­ciar-ho. Al damunt d’aquesta rea­li­tat se n’hi ha sobre­po­sat, però, una altra àdhuc més pre­o­cu­pant: la rebro­tada fei­xista de la vella ide­o­lo­gia de Falange Espa­nyola, que tan útil havia estat al dic­ta­dor a l’hora de cimen­tar els pri­mers temps de la seva actu­ació.

La flo­rida ha tin­gut dos o tres brots prou espo­ne­ro­sos, el del PP, el novell de Vox i el de Ciu­ta­dans. És aquest dar­rer aquell que s’ade­qua més fidel­ment, des del punt de vista ideològic, als prin­ci­pals prin­ci­pis de la Falange de José Anto­nio Primo de Rivera. I és Albert Rivera l’artífex del més sig­ni­fi­ca­tiu d’aquest ufanós neo­fa­lan­gisme, tasca que ha com­par­tit amb Inés Arri­ma­das i Car­los Car­ri­zosa. N’hi ha prou amb fer una exe­gesi rigo­rosa del pen­sa­ment de José Anto­nio per tro­bar-hi els pre­ce­dents i la còpia del pen­sa­ment d’un par­tit, com Ciu­ta­dans, que a base de demagògia i engany ha tro­bat un cert arre­la­ment, com l’havia tin­gut el falan­gisme o el ler­rou­xisme, tots, pel damunt de qual­se­vol altra con­si­de­ració, pro­fun­da­ment anti­ca­ta­lans.

Pre­o­cu­pat José Anto­nio per una “Cataluña, camino de la insur­rección” i per la imme­di­ata “cul­mi­nación sepa­ra­tista” (1934), i en res­posta a un dilema pre­sen­tat per ABC (O her­ma­nos o extran­je­ros), el diri­gent falan­gista con­testa: “¡Absurdo! ¡Mons­tru­oso! ¿Qué doc­trina es esa? Es sen­ci­lla­mente la misma de los sepa­ra­tis­tas: la del derecho a la auto­de­ter­mi­nación de los pue­blos.” I afe­geix: “Cataluña es un trozo de España y el derecho a dis­po­ner del des­tino de Cataluña cor­res­ponde a los españoles todos.” Quina diferència hi ha amb el que diu Rivera (i Casado)?

Avantçant-se més de 80 anys al pen­sa­ment de Cs, el líder de Falange va afir­mar: “Si allí [Cata­lu­nya] hay algo que repri­mir, no es una sub­versión revo­lu­ci­o­na­ria con­tra el Estado, sino cosas todavía más gra­ves. Allí hay que repri­mir una acción con­tra España ni más ni menos que acon­te­cería en una guerra con un ene­migo extran­jero”. I, tot seguit: “(...) sur­gida en Cataluña la decla­ración sepa­ra­tista (...) y en eso equi­vale la burla per­ma­nente de Com­panys y sus minis­tros [de Puig­de­mont i Torra i el govern i Par­la­ment] hacia el gobi­erno español y hacia las leyes españolas[la Cons­ti­tució], el deber ine­lu­di­ble no puede ser otro que el de aplas­tar radi­cal­mente la rebeldía”: 155, empre­so­na­ments i exi­lis, als quals donen suport Cs i el PP.

Els neo­fa­lan­gis­tes –als quals cal­dria sumar els neo­fei­xis­tes– han tro­bat en el pen­sa­ment del seu líder dels anys trenta el fona­ment de la seva con­cepció d’Espa­nya: “La uni­dad de España no puede ser man­te­nida, sos­te­nida e impu­esta sino por aque­llos españoles sean de izqui­erda, de derecha o de cen­tro [quina luci­desa la de José Anto­nio], que tie­nen de España la con­ci­en­cia de que es una Patria (...).”

Repressió, repressió, repressió... als anys trenta, pro­mo­guda per la Falange i, al segle XXI, impul­sada i con­sen­tida per Cs i el PP: “La uti­li­zación de la vio­len­cia para mac­ha­car la rebeldía no es ya una de las posi­bles solu­ci­o­nes: es la única solución de que dis­pone el Gobi­erno. Y ante eso no cabe vaci­lar.” Tot fa creure que el trio neo­fa­lan­gista esmen­tat ho tenen gra­vat i ho evo­quen cada dia: “ Some­ter a Cataluña a una auto­ri­dad española no es tira­ni­zar Cataluña.” Ho han copiat de José Anto­nio, els Cs i el PP? “Pero el pue­blo de Cataluña, un gran sec­tor de él por lo menos, está total­mente incon­ta­mi­nado [els inde­pen­den­tis­tes, ahir i avui, som una mena d’apes­tats] y se sabe tan español como el que más.” Ho pen­sen els diri­gents de Cs i del PP? N’estic segur: “La uni­dad de España es lo único y lo último que nos queda como asi­dero para recons­truir a España como nación.” (1934). És evi­dent que Cs i PP són fidels segui­dors del líder falan­gista: “Aun­que todos los españoles estu­vi­e­ran con­for­mes en con­ver­tir a Cataluña en un país extran­jero, sería el hacerlo un cri­men, mere­ce­dor de la cólera celeste.” Visca la democràcia!

Pocs dies abans del 18 de juliol de 1936, José Anto­nio va veure clar que “(...) lo más grave (...) es la marcha ver­ti­gi­nosa de los par­ti­dos sepa­ra­tis­tas cata­la­nes hacia el reco­bro de su abso­luto pre­do­mi­nio”. Per això varen pro­vo­car una guerra civil, per això varen implan­tar el 155, per això no auto­rit­zen l’auto­de­ter­mi­nació, per això tenen el govern legítim de Cata­lu­nya a l’exili i a la presó, per això difo­nen i fan seva la doc­trina del seu pre­de­ces­sor: “España es una uni­dad de des­tino en lo uni­ver­sal. Toda cons­pi­ración con­tra esa uni­dad es repul­siva. Todo sepa­ra­tismo es un cri­men que no per­do­na­re­mos.” Han pas­sat 80 anys. Per ells és com si hagués estat ahir. José Anto­nio i la Falange tenen la con­tinuïtat garan­tida. “Arriba España!