Els precedents clamen unitat

L'acord ampli de forces polítiques i socials ja va ser decisiu en quatre moments del segle XX per assolir les aspiracions de Catalunya

L'historiador Borja de Riquer apel·la a aprendre ara dels èxits i errors del passat

07/01/15 02:00 BARCELONA - ÒSCAR PALAU
arxiu tv3

La història de Catalunya del segle XX és plena de moments decisius en què la unitat d'acció política i social s'ha demostrat un baluard per aconseguir els objectius conjunturals de país que s'havien proposat. Ara que torna a estar en joc, l'historiador Borja de Riquer assenyalava en un acte recent quatre grans exemples que cal tenir presents, en què la bona entesa i el suport popular van anar lligats, si bé alertava que també van sorgir conflictes que van fer trontollar la unitat, com ara “discrepàncies tàctiques, egos dels líders, mostres de sectarisme i intromissions de l'adversari”, per la seva capacitat d'influir en l'opinió pública i “generar inestabilitat i enfrontaments dins i fora de Catalunya”.

“Tot això s'ha de contemplar, perquè són coses que han passat”, avisa, en espera que sigui un ensenyament per no repetir errors en l'actual cruïlla històrica, la més decisiva dels últims tres segles. I és que, segons ell, vistos els precedents, “la crisi institucional espanyola, per la feblesa d'un sistema partidista en debat pel seu desprestigi”, dóna una oportunitat al procés català si aquest se'n surt de mantenir “una mobilització cívica i política que són excepcionals”.

Solidaritat Catalana

Com a resposta a la polèmica per l'assalt militar a la redacció de la revista Cu-cut! el 1905, el govern espanyol planteja la llei de jurisdiccions que pretenia fer de l'exèrcit l'únic jutge de tot allò que creia que atemptava contra la unitat d'Espanya. El maig del 1906 hi ha a Barcelona una manifestació de suport als diputats que s'hi havien oposat, que és l'embrió d'una aliança electoral contra la política centralista de Madrid: Solidaritat Catalana. S'hi sumen republicans nacionalistes, carlins, federalistes, Lliga Regionalista i la dreta solidària, i només en queden fora els lerrouxistes, espanyolistes dinàstics. A més de derogar la llei, el programa inclou un discurs regeneracionista sobre la necessitat de crear formes de poder catalanes, si bé no es parla d'autonomia.

Hi ha un abans i un després de l'aliança, no tan sols perquè obté 41 de 44 diputats possibles i 12 senadors, sinó perquè estén per primer cop el catalanisme polític a tot el país. Això sí, la seva efectivitat parlamentària “serà reduïda”, admet De Riquer, ja que en no tenir un programa clar, es fan moltes propostes per separat, i al final el front s'acaba dissolent entre catalanistes de dretes i esquerres. Però ja haurà sembrat la llavor de la futura Mancomunitat.

Campanya per l'autonomia

Entre el juliol i l'octubre del 1917 una assemblea de parlamentaris, sobretot catalans, manté diverses reunions per reclamar reformes estructurals al conjunt de l'Estat, en plena crisi econòmica i política. A partir d'aquí, al final de la Primera Guerra Mundial, i en plena eclosió de la doctrina Wilson sobre l'autodeterminació dels pobles, més d'un 90% dels ajuntaments catalans reclamen que es doti la Mancomunitat de més autonomia, i entreguen les conclusions en un acte solemne al Palau de la Música el novembre del 1918, en què fins i tot participen socialistes, carlistes i lerrouxistes. El moviment “adquireix una gran força, i és rebut amb hostilitat”, indica De Riquer, quan va al Congrés a reclamar més autonomia i un plebiscit sobre el nou Estatut català. La petició és denegada i, amb l'excusa de la vaga de La Canadenca, fins i tot es tanquen les Corts durant alguns mesos. El moviment s'esquerda a principi del 1919, ja que la dreta s'espanta que es vagi massa lluny en la petició d'autonomia i la Lliga replega posicions. En canvi, les esquerres es radicalitzaran.

Front antimonàrquic

Acabada la dictadura de Primo de Rivera i amb un govern feble de Dámaso Berenguer, l'oposició antimonàrquica catalana i espanyola s'alia per mirar de canviar el règim, i la Lliga queda com a única opció monàrquica i continuista que planteja una reforma constitucional. “En aquesta època, llibertats catalanes i república és el mateix”, explica l'historiador. Amb aquest ambient, les eleccions municipals de l'abril del 1931 esdevenen un plebiscit, i el triomf republicà a les grans ciutats fa que en 48 hores caigui el règim, fet que el president Francesc Macià aprofita per avançar-se i proclamar la República Catalana. L'ocasió s'aprofita per restaurar la Generalitat, però no va més enllà perquè “no pot ser aliena a la República Espanyola, ja que no li interessa que estigui desestabilitzada o governada per dretes antirepublicanes”, diu l'historiador.

L'Assemblea de Catalunya

Quan ja s'entreveu el final del franquisme, apareix una plataforma “extraordinària, impensable en cap altre lloc fora de Catalunya”, ressalta De Riquer, que ajunta partits i sindicats clandestins, entitats, col·legis professionals, moviments ciutadans i fins i tot particulars sense cap afiliació. És l'Assemblea de Catalunya, que obté “un abast extraordinari, amb un programa ofensiu i de trencament democràtic”, que reclama llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia. El moviment, remarca l'historiador, presta “escassa atenció a problemes socials i econòmics, però té molta força, guanya la batalla de l'opinió pública, i el franquisme queda deslegitimat”. I és que el règim ja és a les acaballes, i “ni el ministre Martín Villa s'atreveix a prohibir-lo, ja que pensa que seria pitjor que tolerar-lo”. Després de les eleccions del 1977, l'Assemblea entra en crisi perquè la majoria ja dóna els objectius per assolits, malgrat que l'amnistia afectarà bàsicament autoritats franquistes i el dret a l'autodeterminació quedarà fora de l'Estatut. Una minoria intentarà continuar, però l'entitat es dissoldrà a principi dels vuitanta.

1906-09
Solidaritat Catalana
es crea com un front electoral de partits per exigir al Congrés més formes de poder català.
1930-32
Front republicà
de forces catalanes i espanyoles per derrocar la monarquia i, després, restaurar la Generalitat.
1917-19
L'assemblea de parlamentaris
és l'embrió d'una petició de més autonomia des de la majoria de municipis i partits.
1971-77
L'Assemblea de Catalunya
mobilitza partits, moviments clandestins i ciutadans aprofitant la feblesa ja del règim.
Darrera actualització ( Dimecres, 7 de gener del 2015 02:00 )