VUITS I NOUS

Humor polític

07/01/15 02:00 MANUEL CUYÀS
Altres articles de l'autor
Notícies de ...

Des que el noi de Podemos va fer la seva aparició triomfal al poliesportiu de la Vall d'Hebron de Barcelona hi ha hagut per part del sobiranisme dues reaccions de rebuig davant un partit i un líder que poden alterar l'ordre electoral de Catalunya i posar en perill la majoria independentista. Hi ha hagut els que s'ho han pres a la valenta i han confeccionat sobre el fenomen unes anàlisis profundes, i hi ha hagut els que han projectat sobre Podemos i el seu cap cuat visible molta broma i barrila. Des de fora del sobiranisme, i també des de dins, la segona opció ha estat censurada. Han detectat en els barrilaires molta frivolitat i fins i tot molta inseguretat. Inseguretat perquè, segons afirmen, l'humor amaga el temor de veure en perill la partida del “procés”, que semblava tan forta i victoriosa. Jo no sé l'humor que amaga o deixa d'amagar. Jo només sé que l'humor, també el polític, té a Catalunya una gran tradició i que fins i tot s'ha arribat a dir, com va fer en Ferrater Móra aLes formes de la vida catalana, que la ironia és una de les actituds vitals que ens conformen.

El dia dos d'aquest mes, segon dia del 2015, es van complir cent anys de la publicació del primer número del setmanari satíric Cu-Cut!. La revista, molt ben feta i escola dels grans dibuixants que hem tingut –Junceda al capdamunt–, va situar al centre de les seves burles el senyor Alejandro Lerroux i tots els senyors que, com ell, anaven en contra del catalanisme que Cu-Cut! defensava a peu i a cavall i que era la seva raó d'existir. Als redactors de la revista, els feia por Lerroux i la seva demagògia anticatalana? I tant, si els en feia. Per això l'atacaven, el despullaven i li ensenyaven les vergonyes. Ara: també eren valents. Fins i tot temeraris. Un acudit contra els militars espanyols, publicat l'any 1905, va comportar l'assalt a la redacció de Cu-Cut! i també de La Veu de Catalunya, periòdic “seriós” amb el qual estava vinculat. Aquesta acció, que Lerroux encara va trobar que havia quedat curta, va fer decidir els partits catalanistes a fer un front comú i presentar-se junts a les eleccions amb el nom de Solidaritat Catalana, el 1907. Després es van barallar, però van guanyar i van deixar Lerroux i els seus derrotats i ridiculitzats. La tan ponderada Mancomunitat va ser una conseqüència de la unió.

O sigui, que l'humor no sobra sinó que com més n'hi hagi, millor. Si de cas el que falta, en aquesta hora de dubitacions i desconfiances, és una altra “solidaritat catalana” política, com tanta gent reclama. Ja es barallaran després, un cop aconseguits els objectius. Les coses, amb humor i ordre.

Darrera actualització ( Dimecres, 7 de gener del 2015 02:00 )