El redreç

La Vanguardia en català | 07/01/2015 - 00:00h


Oriol Pi de Cabanyes


L'hora de les decisions s'apropa" -començava l'enigmàtic missatge que la part clandestina de Vicens Vives adreçava als catalans, el 1956, sota les sigles d'una fantasmal Aliança pel Redreç de Catalunya. "La guerra civil s'ha acabat" i la gent jove -ell vol creure, ja sembrant l'esperit de la reconciliació- "no reconeix ni vençuts ni vencedors".

Vicens creu arribada l'hora de superar els traumes del passat: "Calia que sobre els catalans es desfermés una opressió total, perquè sabessin que Catalunya és irresistible i indeformable. Catalunya ha resistit la prova més dura de la seva història i ha palesat que existeix com a valor perpetual per damunt de qualsevol contingència política. Catalunya és i serà". Aquell gran historiador convertit en polític en temps de l'antipolítica somiava un renovat intervencionisme català en clau regeneracionista: "Creiem en el redreç de Catalunya com a pedra singular de la reordenació d'Europa i d'Espanya". Perquè "no es pot governar ni contra els obrers ni contra Catalunya, capdavantera en l'empresa de reorganitzar l'Estat espanyol".

L'home havia reflexionat molt sobre el paper que pertocava en aquella hora de represa d'una certa modernitat econòmica. Però el seu paper clandestí va tenir una influència inapreciable. Per bé que Vicens, esperonat per alguns tímids evolucionistes del mateix règim i per aliats estrangers amb més intel·ligència, hi va dipositar moltes esperances. El reformista Vicens es va arribar a creure que el règim podia evolucionar ràpidament cap a formes homologables a l'Europa occidental. I va fer el seu paper amb convicció i capacitat d'encomanar fe en el redreçament social i polític de la situació a partir d'una Catalunya que havia de tornar a ser motor d'Espanya. I no només econòmicament.

Tenia el suport dels joves cadells de la vella burgesia industrial agrupats al Club Comodín, aviat convertit en Cercle d'Economia. La part més dinàmica del món econòmic tornava a sentir la necessitat de recuperar el lideratge social no des de la rutina sinó des de la proposta. O de recuperar la dimensió moral de la riquesa, la propietat o la direcció d'empreses. Ara comença un nou any i, consegüentment, un nou cicle en què es farà evident el desgast de la vella política. El procés històric que viu la societat catalana, i l'espanyola en el seu conjunt, torna a requerir la implicació i la responsabilitat de tothom.