En temps de la darrera República Espanyola hi havia un anarquista que, amb tots els altres de la corda, preparava la revolució per a la llibertat i la igualtat definitives. Va esdevenir-se un dia que el natzarè va entrar a discutir amb un capellà de teula i majordoma sobre el nou matrimoni republicà. I de seguida es van posar totalment d'acord: la possibilitat matrimonial promoguda pel règim presidit per Alcalá-Zamora era totalment inacceptable; el de la sotana i el del puny refilaven a dues veus la seva total disconformitat amb el matrimoni civil instituït per don Aniceto. L'única discordança que van exhibir va ser sobre qui aniria al davant –hi volien anar tots dos– a posar bastons a les rodes dels casaments amb jutge. Vostès ja veuen la trampa: el de la bragueta de dalt a baix no podia acceptar de casar-se només al jutjat perquè, ministre de la Santa Mare, estava pel matrimoni canònic, definitiu i perpetu; i el de la FAI no el trobava necessari ni convenient perquè per a viure en parella i practicar l'amor i/o el sexe lliures no calia cap permís per escrit de l'estat. L'harmonia matrimonial que evidenciaven l'anarquista i el capellà era de pedra picada perquè gravitava només sobre el desacord d'ambdós amb l'oferta institucional; no cal dir que s'hauria diluït a l'instant si cada un hagués reivindicat la seva proposta, la seva alternativa.
“La CUP, és així? Veu que la casta espanyola ja la té, l'Espanya blindada i de dretes?
Vistes les posicions nadalenques de la CUP, pensava en aquest episodi, probablement fals, i n'imaginava una paròdia calcada: Mas seria el matrimoni civil, la CUP en el rol de l'àcata, i Rivera i Iceta en el paper del mossèn; i l'acció mostrava l'acord unànime de la Gabriel i la Gabriela, amb el PP i CSQP per descavalcar Mas. El popular efecte tenalla. Que si el salpebrem amb mala fe podríem establir que a l'anarquista se li'n fotia la legislació civil matrimonial i que era pagat pel sindicat lliure per desestabilitzar la República. És a dir, que als actors cupaires del dit entremès, a tots o en part, se'ls en fotés la independència i fossin lacais d'uns serveis secrets unionistes de nòmina pública (don Jorge) o privada (CEOE, La Caixa...). Si, al revés, hi posem cabell d'àngel, ens surt una tercera via: que l'anarquista fos tan burro que no s'adonés que el capellà ja el tenia el matrimoni de pedra picada que defensava, i que, en canvi, el cotó fluix de l'amor lliure no seria mai ni amor ni lliure sense l'herba que se segava sota els peus. La CUP, és així? Veu que la casta espanyola ja la té, l'Espanya blindada i de dretes? I que ells, que no tenen res, abolint el que representa Mas objectivament s'allunyen dels seus (suposats) objectius nacionals i, sí, també socials? Vidal-Quadras els ha felicitat...
