OPINIÓ
7 gener 2019 2.00 h

KEEP CALM

Macià traïdor

JORDI CREUS
Si als anys trenta del segle pas­sat hagués exis­tit Twit­ter, sens dubte a l’Avi Macià l’hau­rien lin­xat a les xar­xes

Després del seu fra­cas­sat com­plot de Prats de Molló, Fran­cesc Macià no va poder tor­nar a Cata­lu­nya fins al febrer del l’any 1931, només dos mesos abans de les elec­ci­ons muni­ci­pals que hau­rien de can­viar la història del nos­tre país i d’Espa­nya. Macià hi va anar amb un par­tit de cre­ació recent, Esquerra Repu­bli­cana, que con­tra tot pronòstic va obte­nir una victòria escla­tant. Per això, dos dies després d’aque­lla con­tesa, va sor­tir al balcó de l’ajun­ta­ment de Bar­ce­lona per pro­cla­mar que “inter­pre­tant els sen­ti­ments i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, pro­clamo la República Cata­lana com a estat inte­grant de la Fede­ració Ibèrica”. La resta de la història ja la saben. Macià va crear el seu govern pro­vi­si­o­nal i fins i tot va donar llum verda a la cre­ació de la Guàrdia Cívica Cata­lana. Però l’arri­bada dels nego­ci­a­dors del govern espa­nyol va cul­mi­nar, només tres dies després, en can­vis impor­tants. Des­a­pa­rei­xia la República Cata­lana i renai­xia la Gene­ra­li­tat, la ins­ti­tució medi­e­val amb què es pre­te­nia donar con­tinuïtat històrica a aquell procés. I també s’ini­ci­a­ven les nego­ci­a­ci­ons amb el pre­si­dent Alcalá Zamora per un Esta­tut d’Auto­no­mia que, tot sigui dit, va ser con­ve­ni­ent­ment reta­llat a Madrid. Quan Macià va anun­ciar la nova rea­li­tat, ho va fer reco­nei­xent que aquell era el dia més trist de la seva vida. Això no li va ser­vir per estal­viar-se les crítiques del naci­o­na­lisme més radi­cal, que va tit­llar Macià de traïdor i de venut a Madrid. A les elec­ci­ons a Corts cons­ti­tu­ents d’un any després i a les poste­ri­ors al nou Par­la­ment de Cata­lu­nya, però, els elec­tors van tor­nar a donar unes victòries incon­tes­ta­bles a Macià i al seu par­tit.

Si als anys trenta del segle pas­sat hagués exis­tit Twit­ter, no tin­guin cap dubte que l’Avi Macià hau­ria estat lin­xat a les xar­xes. Més o menys com ara s’insulta i es deni­gra sense mira­ments diri­gents inde­pen­den­tis­tes de pedra picada que paguen amb presó o exili haver encapçalat un procés que ens ha dut, naci­o­nal­ment par­lant, més lluny que mai. Els temps can­vien, deter­mi­na­des acti­tuds, no.