POLÍTICA
7 febrer 2016 2.00 h

ANÀLISI

“Tic-tac, tic-tac...” per a Sánchez

MONTSE OLIVA

Temps era temps que Pablo Iglesias comptava les hores que li quedaven a Mariano Rajoy per dir adéu a La Moncloa. “Tic-tac, tic-tac...”, exclamava eufòric el líder d'un partit que les enquestes del gener del 2015 situaven frec a frec amb el PP. Un any més tard, les urnes van atorgar a Podem la medalla de bronze, però des de la posició més baixa del pòdium ara torna a engegar el cronòmetre per posar nerviós Pedro Sánchez amenaçant-lo de deixar-lo sol com un mussol. El candidat socialista no afluixa i si ahir Iglesias volia que acatés l'ultimàtum perquè deixi de festejar amb Albert Rivera no ho va aconseguir: “Reitero a Podem que ho reconsideri i es deixi de vetos”, afirmava el cap de files del PSOE després de cloure –amb una reunió amb la direcció del PNB– la primera ronda de contactes amb els grups que considera que li podrien garantir la presidència. La posició possibilista del nacionalisme basc –li va deixar constància que no renunciarà a practicar la política del peix al cove– i l'entrega mostrada el dia anterior per la cúpula de C's –necessitada de reforçar la imatge de partit “amb responsabilitat d'estat”– han servit de bàlsam a un Sánchez que acabava de rebre una bufetada de realitat: l'opció d'un pacte d'esquerres s'esvaeix pel no de Iglesias a compartir taula amb C's. La sensació que tenia ahir el candidat socialista era força agredolça: d'una banda ha rebut copets a l'esquena de la nova dreta espanyola, del nacionalisme basc i fins i tot de Compromís i d'IU, però si Podem no encaixa en el trencaclosques la investidura no serà “complexa i difícil”, com apuntava ahir Sánchez, sinó que s'albira irrealitzable. Sobretot perquè el partit d'Andoni Ortuzar o la coalició d'Enric Morera i Mònica Oltra i la de Cayo Lara, per molt que ara no vulguin aparèixer com uns titelles de Podem, s'acabaran despenjant de la negociació quan s'adonin que sense els d'Iglesias els números no surten de cap manera.

Després de l'ultimàtum d'Iglesias, el del PSOE admet que la investidura és “complexa i difícil”
El candidat enfila la setmana reunint-se amb la seva col·lecció de vetats: el PP, ERC i DL

Quan tot plegat fa cinc dies que Felip VI li ha encarregat que intenti formar govern, el del PSOE no es resigna a ser el ninot que el proper març cremarà a les falles del Congrés i, de moment, fa com si sentís ploure davant les exigències del dirigent morat perquè triï entre un pacte d'esquerres o la gran coalició amb el PP a la qual es compromet a conduir-lo C's. Però els “nens malcriats” que confonen “la novetat amb la mala educació” als qual al·ludia ahir Alfonso Guerra –feia massa temps que no exhibia públicament la seva rancúnia cap a Podem–gesticulen des de la posició de força que li dóna que pocs dies després de les eleccions el baròmetre del CIS constatés el sorpasso d'un novell Podem a les històriques sigles del PSOE. No hi ha cap dubte que el sondeig de l'organisme estatal s'ha d'agafar amb pinces. Al cap i a la fi no preveu la fugida de Rajoy, ni la corrupció del País Valencià –que ben segur ara li restarien vots– ni l'embranzida que dóna a Sánchez el fet que lideri unes negociacions per intentar sortir de la situació de bloqueig institucional. La realitat, però, és que els estirabots del dirigent morat van dirigits a fidelitzar un públic d'esquerres que no s'empassa que un no de Podem impliqui que Rajoy s'hagi d'eternitzar en el càrrec –com li retreu sovint Sánchez– perquè saben que sense l'aquiescència del PSOE, el PP en cap cas no pot guanyar una investidura.

En els propers dies el setge a Podem s'intensificarà des de diversos àmbits socialistes. I el que no gosi dir Sánchez ja ho diran els que mai no s'han mossegat la llengua, si bé aquests darrers dies semblava que s'havien quedat en estat de xoc per la possibilitat que Sánchez aconseguís arribar a La Moncloa de la mà d'iglesias. “Aquests nous comparteixen el seu menysteniment cap a la Transició democràcia amb aquell búnquer que va voler posar fi a la llibertat”, clamava ahir Guerra tot posant-los al mateix nivell que els artífexs del cop d'estat del 1981. Per si no resultava prou punyent, va aprofitar un acte d'homenatge a Fernando Múgica, assassinat per ETA, per referir-se a la defensa que fa Podem del dret d'autodeterminació reblant que aquella va ser, precisament, “la bandera del terrorisme que va vessar molta sang innocent”.

Perquè l'altra bèstia negra de la vella guàrdia del PSOE i dels actuals barons territorials és la possibilitat que el pacte entre Sánchez i Iglesias no només reconegui la possibilitat de celebrar un referèndum sinó que, al damunt, els independentistes tinguin la clau perquè la investidura tiri endavant. El líder socialista té molt clar que la primera línia –la de la consulta– no la trepitjarà, i el mateix Iglesias ja sembla obert a explorar ofertes molt més light, però si entrar a La Moncloa depèn d'una abstenció d'ERC i de DL no tindrà tantes recances a l'hora d'acceptar-la. Això sí, fins que no arribi el moment de necessitar-los de debò –si és que arriba– ara toca seguir fent escarafalls presentant els grups catalans com uns aliats indesitjables. Tant és així que Sánchez els ha situat al sac dels seus vetos particulars –també hi inclou el PP– i, segons reiterava ahir, la setmana vinent rebrà Rajoy i els portaveus catalans simplement per dir-los que no en vol saber res.

Rajoy, si més no, no té pressa per fer les maletes; pensa que es girarà la truita i recuperarà el protagonisme perdut. Però a cada escomesa de Podem al PSOE,
el PP mira de reüll al líder conservador per si fa algun senyal d'adonar-se que l'única manera d'agafar distància seria aprofitar un segon debat d'investidura per estrenar un candidat amb el qual presentar-se a unes noves eleccions. El “tic-tac, tic-tac” sona ara per a Sánchez, però si el socialista fracassa en l'intent, a Rajoy també li podria sonar el despertador que truncaria el seu somni de repetir com a candidat.