Qui té el problema?

07/04/15 02:00 JOAQUIM COELLO BRUFAU
Si la situació ha de canviar els catalans hem de ser ferms en els nostres plantejaments, no possibilistes ni voluntaristes, perquè hem de canviar ni més ni menys que l'equilibri de poder
Altres articles de l'autor

És quasi un tòpic, Catalunya té un problema d'encaix amb Espanya, i això la perjudica perquè li crea una imatge antipàtica de manca d'integració, de col·laboració, de sintonia... Les reivindicacions permanents de Catalunya, llengua, cultura, fiscalitat, inversions públiques, accentuen aquesta imatge de dissident reivindicatiu que no acaba mai d'estar satisfet pel que reiteradament demana i considera que mai rep. Però és igualment cert que Espanya té un problema perquè hi ha una comunitat autònoma que no acaba de considerar-se part del tot, es veu maltractada tant econòmicament com culturalment, vol practicar una política independent i diferent i no honora ni sent com propi el que és comú a la sobirania nacional, des de les institucions fins als símbols.

Si els problemes fossin concrets, només en part ho són, seria possible resoldre'ls si es poguessin abordar un a un. Si el problema està identificat i quantificat i s'entén què és, la causa és menys important que el seu efecte, sempre, si es vol, es pot trobar una solució encara que no es pugui eradicar del tot la causa. Però passen els anys i les dècades i fins i tot els segles i allò que era abans un problema continua sent-ho, encara que superficialment aparegui com a diferent, encara que sembli que ho és més en aparença que en essència. Espanya pensa ara, com sempre ha pensat, que el problema es consumirà per si mateix i que si les circumstàncies econòmiques actuals milloren perdrà virulència i serà “suportable” sense necessitat de fer res per resoldre-ho com ha passat sempre. Deia Ortega que el problema catalán hay que conllevarlo, és a dir, deixar-lo estar i viure amb ell. El tractament del problema català a Espanya ha estat sempre idèntic: no fer res perquè no cal fer res, perquè fer, des de la seva òptica, és pitjor que no fer. Però la qüestió és per què la negativa absoluta d'Espanya per fer res, per què la negativa a afrontar el problema és tan constant i permanent?

Espanya té un problema que ve de lluny i ha condicionat la seva història. Hi ha una elit econòmica, els grans negocis, i política, el cossos d'elit de l'administració pública, abans l'aristocràcia i la cort, que es complementa i s'ajuda, exercint un control sobre el poder real de la política i l'economia. La influència d'aquest poder en les decisions de l'Estat és gran, excessiu per una democràcia més profunda i assentada que la que ara tenim que té una història curta, de menys de 40 anys. La democràcia requereix temps per arrelar-se... L'espanyola és encara més formalitat que convenciment i ideologia.

Si aquesta hipòtesi fos certa, significaria que l'oposició espanyola a una major autonomia a Catalunya hauria de ser rotunda, com realment és, perquè significaria per a les elits que controlen l'Estat perdre part del poder, que ara controlen amb el suport de la política i els mitjans. Aquest poder concentrat i permanent fa que la societat espanyola sigui poc meritocràtica, el poder es deriva de la pertinença més que de la capacitat o de l'aportació a la societat, o que la corrupció, connivència entre la política i els negocis, estigui molt estesa perquè és un abús d'una pràctica habitual, visiblement excessiva... Polítics i pensadors espanyols de diferents tendències, de diferents èpoques i de diferents ideologies ho han constatat. Deia Antonio Maura: “Estas familias que constituyen un sindicato de intereses”, i Manuel Azaña: “Que llevan siglos acampados sobre el solar patrio”, o el mateix Ortega: “Que tienen el Estado como una sociedad de socorros mutuos” o Luis Araquistain: “Que consideran el Estado como una sociedad privada”...

Quan en un conflicte la part que té més força és rígida i immobilista i la més feble és flexible i possibilista, el resultat és quasi inevitable, el flexible cedeix i s'adapta a l'inflexible... No és, doncs, gaire probable que el problema, si no hi ha una posició ferma i
exigent per part de Catalunya, tingui solució, perquè quan es tracta de poder, no de política, de negocis o d'ideologia, ningú el deixa si pot evitar-ho. Si la situació ha de canviar els catalans hem de ser ferms en els nostres plantejaments, no possibilistes ni voluntaristes, perquè hem de canviar ni més ni menys que l'equilibri de poder. Això es tradueix a tenir una alternativa que pot ser difícil i resulti en un empitjorament inicial de la nostra posició però que estiguem disposats a acceptar si la negociació pel nou equilibri amb Espanya resulta no viable, perquè no és acceptable per l'Estat. La conseqüència és inevitable, el problema català és més espanyol que català.

Darrera actualització ( Dimarts, 7 d'abril del 2015 02:00 )