POLÍTICA
BRUSSEL·LES - 7 abril 2019 2.00 h

PARLAMENT EUROPEU

 

LES ELECCIONS DE MAIG

L’autodeterminació, un debat incòmode

 La UE ha vist com Escòcia i Catalunya celebraven dos referèndums en la darrera legislatura

 Diversos experts asseguren que les institucions europees han reaccionat amb silenci i grans reticències a les demandes de secessió

NATÀLIA S. RAVENTÓS - BRUSSEL·LES

La ja de per si com­plexa inte­gració d’estats de la Unió Euro­pea té un afe­git ter­ri­to­rial de difi­cul­tat: les mino­ries naci­o­nals. Fla­mencs, esco­ce­sos, cata­lans, gallecs, bas­cos, cor­sos i fri­sons són els més cone­guts a Europa, si bé la con­fi­gu­ració de les fron­te­res també situa, per exem­ple, grups d’ale­manys, hon­ga­re­sos i rus­sos en estats on són mino­ria. Segons un estudi de la Uni­ver­si­tat de Not­ting­ham, al Regne Unit, 23 dels 28 estats mem­bres de la UE tenen mino­ries al seu ter­ri­tori, però només a Lituània, Bèlgica, Estònia i a l’Estat espa­nyol repre­sen­ten més d’un 20% de la població.

Així, en la majo­ria dels casos, les par­ti­cu­la­ri­tats cul­tu­rals i lingüísti­ques i les deman­des d’auto­no­mia o reu­ni­fi­cació d’aquests grups no acos­tu­men a tras­pas­sar a l’esce­nari polític del club euro­peu, amb dues excep­ci­ons: Cata­lu­nya i Escòcia. Segons el pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat d’Aber­deen Mic­heal Kea­ting, aquests dos ter­ri­to­ris són els únics a la UE on hi ha una demanda sig­ni­fi­ca­tiva per esde­ve­nir un estat inde­pen­dent. “Són els dos únics movi­ments inde­pen­den­tis­tes relle­vants”, asse­gura el pro­fes­sor de la uni­ver­si­tat esco­cesa. Per exem­ple, recorda que a Flan­des i a Còrsega el suport a la inde­pendència està per sota del 20% i la seva agenda con­ti­nua sent autonòmica o fede­ra­lista.

Només hi ha dos grups pròpia­ment inde­pen­den­tis­tes, però tots dos s’han fet notar molt durant la dar­rera legis­la­tura euro­pea. Amb el referèndum pac­tat d’Escòcia l’any 2014 i l’uni­la­te­ral de Cata­lu­nya el 2017, la Unió Euro­pea es va veure abo­cada al debat sobre la cre­ació d’un nou estat dins del seu ter­ri­tori i, per tant, sobre una pos­si­ble recon­fi­gu­ració de les seves fron­te­res i el que això impli­ca­ria per al seu pro­jecte d’inte­gració.

Segons Jan Wou­ters, pro­fes­sor de dret inter­na­ci­o­nal i gover­nança a la UE de la Uni­ver­si­tat de Lovaina, les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees han reac­ci­o­nat amb “silenci” i “grans reticències a les deman­des de secessió”. “L’acti­tud encara és molt con­ser­va­dora”, cons­tata Wou­ters. En aquest sen­tit, asse­gura que la posició con­ti­nua sent con­si­de­rar el debat sobre l’auto­de­ter­mi­nació una qüestió estric­ta­ment “interna” dels estats mem­bres de la Unió Euro­pea. Ara bé, avisa que Brus­sel·les es podria veure abo­cada a afron­tar un altre cop aquest pro­blema a Escòcia i Cata­lu­nya “aviat”.

Paral·lela­ment, el Bre­xit també podria reac­ti­var una altra demanda basada en l’auto­de­ter­mi­nació, però en el sen­tit invers. En vista de la incer­tesa sobre un divorci sense papers amb el Regne Unit, a Dublín cada cop es parla més de l’anhe­lada reu­ni­fi­cació de l’illa per evi­tar una fron­tera dura amb Irlanda del Nord.

Con­text legal

Mal­grat que les deman­des inde­pen­den­tis­tes a Escòcia i Cata­lu­nya s’hagin colat en el debat a escala euro­pea, els experts coin­ci­dei­xen que la legis­lació de la UE no garan­teix el dret a l’auto­de­ter­mi­nació. Per Kea­ting, la res­posta és molt clara: “No hi ha res.” Wou­ters asse­nyala també que la legis­lació euro­pea està basada en el prin­cipi de “sub­si­di­a­ri­e­tat” i que, per tant, les qüesti­ons ter­ri­to­ri­als estan en mans dels estats i del dret inter­na­ci­o­nal.

Tot i que ori­ginària­ment aquest dret només s’ator­gava en el sen­tit de la des­co­lo­nit­zació, Kea­ting creu que en el con­text del dret inter­na­ci­o­nal ara mateix la pràctica és “molt poc clara i incon­sis­tent” amb casos en què s’ha accep­tat la inde­pendència d’un ter­ri­tori per altres motius. Wou­ters indica com una de les jus­ti­fi­ca­ci­ons alter­na­ti­ves la “greu i sis­temàtica vio­lació dels drets humans” envers un grup deter­mi­nat, però creu que aquest “no és un argu­ment con­vin­cent”, per exem­ple, en el cas dels inde­pen­den­tis­tes cata­lans.