EDITORIAL

On són els catalans?

07/05/2017 01:49

MARIANO Rajoy ha tancat aquesta setmana un acord decisiu per mantenir-se al capdavant del Govern espanyol els propers dos anys, en espera que una consolidació més gran de la millora econòmica pal·liï el clima d’indignació que es torna a respirar al país com a conseqüència de l’exasperant acumulació de casos de corrupció. Fa setmanes Rajoy va arribar a la conclusió que era perillós mantenir la pròrroga dels pressu­postos del 2016 i apostar-ho tot a una negociació de tardor amb el PSOE dels pressupostos del 2018. Aquesta era l’aposta del ministre d’Hisenda: pactar a la tardor amb un PSOE moderat i centrista, dirigit per Susana Díaz, sota la tutela de Felipe González i Alfredo Pérez Rubalcaba. Aquesta opció podia conduir el Partit Popular a un atzucac. El futur del PSOE es presenta cada vegada més incert i el fenomenal escàndol desencadenat a Madrid amb la detenció recent de l’expresident de la comunitat, Ignacio González, impossibilita la convocatòria d’eleccions anticipades en els pròxims dotze mesos. El Govern del PP necessita temps i estabilitat i l’hi ha comprat al Partit Nacionalista Basc, amb un acord molt avantatjós per a Euskadi. Un acord que d’alguna manera porta el segell de la Unió Europea, ja que el proper mes de juny, el lehendakari Iñigo Urkullu serà rebut a Brussel·les pel president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker. El gest parla per si sol: Brussel·les aposta fortament per l’estabilitat d’ Espanya.

Hem de reconèixer, de nou, l’habilitat del PNB, encara que l’acord, molt exhibit aquesta vegada pels nacionalistes bascos, pot tenir efectes contraproduents a mitjà termini, fins i tot per als interessos d’Euskadi. L’exhibició de la quota com a posició d’avantatge alimenta inexorablement les crítiques a l’excepcionalitat fiscal basca, originària del segle XIX. On és la igualtat entre els espanyols, que predica tan reitera­dament el discurs oficial? No hi ha dubte que les negociacions per posar al dia el model de finançament de les altres autonomies poden donar peu a un debat infernal. Però el Govern Rajoy està en minoria i necessita temps. Aquesta és la clau. A Espanya s’han acabat les majories absolutes.

On són, els catalans, en aquesta nova situació? On són, els diputats catalans? Fa mesos que amb prou feines se’ls veu a Madrid. Alguns d’ells pronuncien discursos pintorescos, però no estan a primera línia ocupant l’espai de maniobra que la nova realitat ofereix. No hi van ser fa un any en les negociacions per formar Govern i no hi són ara, quan cal nego­ciar els pressupostos de l’Estat.

No es tracta de tornar a enrere. Es tracta de ser en el present. Es tracta de fer política en el terreny de la realitat i no pas en el de la ficció. A Madrid no hi ha majoria absoluta i la Unió Europea aposta per l’estabilitat d’ Espanya. Heus aquí les coordenades. Totes les forces polítiques catalanes haurien de ser plenament operatives a l’escenari espanyol. En el seu temps i sense renunciar a cap de les seves creences, això és el que van fer Enric Prat de la Riba, Francesc Macià, Lluís Companys i Josep Tarradellas. Jordi Pujol i Pasqual Maragall van continuar aquell camí. El mateix van fer José Montilla i el primer Artur Mas. Sense renunciar a cap idea, Catalunya ha d’estar en la política espanyola. L’absentisme actual perjudica els interessos reals dels catalans i genera un enorme buit polític.