Quota, finançament autonòmic i Catalunya


07/05/2017 - 02:17h

Els pressupostos generals de l’ Estat d’aquest any 2017 no són uns comptes més per a Mariano Rajoy. Alguns factors que ressalten aquesta rellevància ja s’han posat de manifest: la importància de presentar-se a Europa amb els deures fets, especialment als efectes del compromís amb la reducció del dèficit públic.

Una manera d’apuntalar la resistència de Mario Draghi, el president del Banc Central Europeu (BCE), a les pressions alemanyes per emprendre la pujada dels tipus d’interès. Si els països més beneficiats per la relaxada política monetària de l’euro continuen reduint el seu desfasament pressupostari, els alemanys tindran cada cop menys arguments per oposar-s’hi, segons resa la doctrina del ministre d’Economia, Luis de Guindos.

Però per a Rajoy aquests pressupostos són especialment transcendents perquè en l’actual estat de coses el Govern central està pràcticament paralitzat, en una espècie de letargia en funcions sense gairebé capacitat d’acció política, una cosa especialment delicada en un moment en què els casos de corrupció, la més significativa en la comunitat de la capital de l’Estat, erosionen la imatge i especialment el marge de maniobra de l’Executiu espanyol. Un vaixell a la deriva que no té la possibilitat de fer creïble l’amenaça de convocar eleccions si no se li aproven els comptes. Aprovant els del 2017, Rajoy obté espai temporal de maniobra addicional, ja que si es prorroguessin per al 2018 podria allargar la legislatura encara que la seva situació política es compliqués especialment. Però no s’ho podria plantejar si els del 2017 haguessin estat prorrogats.

Els pressupostos estan destinats a ser la principal eina de propaganda del Govern central. L’equip econòmic de Rajoy –el ministre d’Hisenda,Cristóbal Montoro; Fátima Báñez, Ocupació, i el ja esmentat De Guindos– està convençut que les xifres de tancament d’aquest any seran millors que les que es preveuen en el projecte de comptes públics. La previsió de crei­xement, per exemple, és del 2,7%, però l’aposta en els cercles governamentals, i entre els serveis d’estudis privats és que aquest any l’economia espanyola torni a excedir el 3%. En aquest hipotètic escenari, el Govern central no dubtarà a atribuir a la seva gestió pressupostària l’agradable sorpresa de superar les previsions inicials de creació d’ocupació o de recaptació fiscal. Fins aquí, la màquina gover­namental.

El president Mariano Rajoy amb el  lehendakari Iñigo Urkullu
El president Mariano Rajoy amb el lehendakari Iñigo Urkullu (Emilia Gutiérrez)

En aquesta atmosfera, enquadrada en la crisi catalana, s’ha gestat el pacte de Rajoy amb el PNB del lehendakari Iñigo Urkullu i el president Andoni Urtuzar. Rajoy i els seus no han tingut escrúpols per guardar a l’armari el seu habitual discurs sobre la igualtat de tots els ciutadans espanyols, del que agafen cada vegada que a Catalunya es demana una relació singular o un canvi en les relacions econòmiques, i han pactat una revisió de la quota que ha irritat els barons tant del PP com del PSOE.

A partir d’ara, els bascos tindran encara més ingressos per càpita del que tenien respecte a la resta dels espanyols. A això se suma que els ciutadans de la capital ja pagaven menys impostos que la resta i, com ja sabem ara, aquest privilegi no es deu a l’excel·lència de la gestió d’un equip que té la seva cúpula a la presó i la lideressa esperança purgant a casa una trajectòria política dedicada a la fanfarroneria castissa en lloc de vigilar el compliment de la llei.

Ja és habitual felicitar els penabistes per la seva habilitat negociadora, que s’ha tornat a posar de manifest en el pacte pressupostari. Però seria legítim preguntar-se fins on haurien arribat els bascos sense l’ajuda del desafiament català. La necessitat de Rajoy d’aïllar el problema de Catalunya engrandia les possibilitats d’Urkullu i els seus. I tampoc no està clar que el que s’ha concedit a aquests s’hagués ofert als catalans en les mateixes circumstàncies. En part, tot i que seria ingenu pensar que només es tracta d’economia, per la dimensió del que s’ha concedit. On el País Basc representa un 6% de l’economia espanyola, Catalunya computa tres vegades més, gairebé el 19%. Les conseqüències no són comparables.

Però fent front de manera descarnada a un problema, salvar els pressupostos i ressaltar l’aïllament del Govern català, poden estar causant molts altres problemes. Especialment perquè la resta de les comunitats poden molestar-se. Com més s’entossudeixen des de la Moncloa a destacar el que han perdut els catalans engrandint la dimensió del que s’ha concedit als bascos, més es fomenta l’enfrontament entre comunitats.

Potser per això Montoro ha hagut de fer de bomber, rebaixant les xifres del que uns han agafat per reduir el que d’altres han perdut. No debades, a ell li tocarà negociar el nou sistema de finançament i el pacte basc és un precedent molt dolent.

Realment ha estat més nítid l’èxit de l’afany de Rajoy per accentuar l’aïllament intern del Govern de Carles Puigdemont. El cuponazo no ha agradat als empresaris catalans, fastiguejats de veure passar tots els trens, menys el del corredor mediterrani.