Campi qui pugui

La Vanguardia en català | 07/06/2015 - 00:00h


Isabel Garcia Pagan


En el seu paper de political star, Albert Rivera barreja ambició i saviesa popular: un no té vertigen si no mira cap avall. El líder de Ciutadans només mira cap amunt, està plàcidament instal·lat en el carpe diem mentre no prengui decisions que li enterboleixin l'ascens. El vertigen, la por de caure -o les ganes de saltar, segons Kundera-, afecta els que ja són a dalt i emboliquen els seus fracassos amb quotes de poder.

Quan el mirallet mirallet del president de Castella i Lleó, Juan Vicente Herrera, va disparar totes les alarmes en el PP, la maquinària oficial dels populars es va posar en marxa per preservar el reflex de la imatge del president del Govern espanyol. Mariano Rajoy va contactar amb els seus barons territorials, començant per Herrera, per posar ordre; va anunciar canvis que fins aleshores havia descartat i es va confirmar a si mateix com a candidat. Si el president del PP es va enfrontar al mirall, només va ser per fer-lo servir com a retrovisor. Ho fa Rajoy, i la resta de candidats dels vells partits que proven d'acomodar-se en una nova política. I la prova no és cap altra que les seves estratègies cridant als quatre vents campi qui pugui.

Les xifres econòmiques són insuficients per garantir a Rajoy la victòria folgada -potser ni tan sols la victòria- en les eleccions generals, però el partit persisteix en la seva falta d'empatia amb els qui han de beneficiar-se de l'optimisme econòmic antropològic en el qual hi ha instal·lat el PP. I mentre el poder popular es dilueix, Esperanza Aguirre culpa el Govern de Rajoy del seu fracàs; Cristina Cifuentes, al PP d'Aguirre per l'herència de la corrupció, i María Dolores de Cospedal se'n va de processó de dol rigorós.

El següent pas és ­furgar en el lideratge aliè. Els atacs a Pedro Sánchez posen en relleu la solitud del PP a l'hora de negociar, alimenta egos dins del PSOE i ajuda a relativitzar els últims resultats electorals amanits amb alguna alcaldia i presidència autonòmica. Entre Sánchez i Pablo Iglesias -amanida a mitges, truita a la francesa i peix per sopar- no existeix cap pacte del dentis-ta, aquest pel qual el PSOE i Podem es comprometrien ano fer-se mal, però els d'Iglesias aspiraven a un gir de 180 graus en la política i acabaran fent-ne un de 360, perquè el camí per desallotjar el PP de les institucions passa per la ­casta socialista.

Els partits catalans també estan lligats al retrovisor. Tot esperant la consulta interna a Unió, a CiU s'estén el temor als tripartits municipals i la desconfiança cap a ERC. Els temors expressats per Artur Mas sobre el futur del procés sobiranista amb Ada Colau a Barcelona obliga els republicans a contenir-se per evitar factures a les urnes el 27 de setembre, però procurant empetitir espais per evitar que els socialistes s'instal·lin a l'Ajuntament per prosseguir la seva travessia del desert. Mentre el PSC s'ofereix a Colau sense pudor, perquè és impossible tenir vertigen si ja has caigut a terra.