Felip VI (i la Reina)

La Vanguardia en català | 07/06/2015 - 00:00h


José Antonio Zarzalejos


La xiulada al Camp Nou a l'himne d'Espanya i al Rei, símbol de la unitat i permanència de l'Estat, amb motiu de la final de la Copa el passat dia 30 de maig, perfila la figura de Felip VI com la d'un home que sap mantenir-se impertèrrit fins i tot en les situa­cions més compromeses. Qui va ser president de França, Jacques Chirac, el 2001 i amb motiu d'un partit final entre l'equip cors, el Bastia, i el Lorient, i així que es van sentir ­esbroncades a La marsellesa, es va aixecar de la llotja i es va retirar fins que van cessar.

A Madrid, de manera molt succinta en alguns mitjans i obertament en converses privades, es discuteix si el Rei va errar o va encertar en suportar, a més del rostre de satisfacció d'Artur Mas -potser el seu gest deteriorarà la cordialitat entre el rei Felip i el president de la Generalitat, almenys per un temps- una actitud tan hostil als símbols espanyols. ¿El cap de l'Estat havia de sortir de la llotja i reprovar així de manera personal la xiulada a l'himne espanyol o va ac­tuar de manera correcta?

Sembla més encertada la serietat -potser amb un punt d'aflicció- de Felip VI, aguantant serè i estatuari el xàfec, que no pas un comportament gestual que reprovés el que estava passant a l'estadi. El Rei ha demostrat saber estar en situacions molt variades i, sobretot, s'hi ha mirat quan s'ha desplaçat a Catalunya. És la seva obligació, per descomptat. Però en un país on bona part de la classe política no compleix les obligacions més elementals que la concerneixen, ­Felip VI comença a convertir-se en una lloable excepció.

Els espeternecs polèmics -però no anecdòtics- de la xiulada del Camp Nou a l'himne espanyol s'han sobreposat al primer aniversari de l'abdicació de Joan Carles I i al molt reeixit viatge del Rei a França. Des d'aleshores fins ara, Felip VI ha anat cisellant, pas a pas, una nova percepció de la Corona: més rigor, més serietat institucional, més austeritat, més transparència i més exemplaritat. Les enquestes ja mostren que la Corona millora segons l'opinió dels ciutadans, que és obertament favorable al Rei i a la Reina, una dona que en molt poc temps sembla que està infosa de les respon­sabilitats que comporta ser la consort del Rei i mare de la princesa d'As­tú­ries.

L'abdicació del rei Joan Carles -res a veure amb una decisió pausada sinó amb un procés abrupte de deteriorament de la seva projecció personal i institucional i de la mateixa Corona- ha estat sens dubte la decisió més regeneracionista que ha registrat el sistema constitucional del 1978. La successió en vida en el càrrec de cap de l'Estat s'ha convertit en una referència de les possibilitats d'autodepuració de què disposa el sistema i encoratja de manera implícita canvis generacionals i d'actituds en altres àmbits, no només en el polític: també en l'empresarial i en mandarinats de gerontocràcies diverses.

Felip VI i la reina Letícia no estan defraudant les expectatives -al contrari, com s'ha demostrat a París-, però han d'afrontar alguns desafiaments que sotmetran la Corona a un fort estrès. Esdeveniments de na­turalesa diferent però tots rellevants: la qüestió catalana resulta especialment delicada i Felip VI ho té perfectament clar. Però cal afegir-hi la necessitat de la reforma agreujada del títol II de la Constitució -prevalença de l'home sobre la dona en la successió-, que implicarà un referèndum indirecte sobre la forma d'Estat. I haurà de transitar pel foc creuat que pot produir-se en ocasió de la vista oral en la qual el seu cunyat, Iñaki Urdangarin, i la seva germana, la infanta Cristina, s'asseuran al banc dels acusats, ell per nombrosos delictes i ella per altres de naturalesa fiscal.

El Rei -i la Reina amb el seu renovat ­plebeisme- són uns aliats objectius del canvi a Espanya i qui no entengui que aquesta és la missió d'un home de 47 anys, posseït per un alt ­sentit de les seves responsabilitats, és que no sap llegir ni interpretar els esdeveniments. Si sempre és una malaptesa escarnir el que és aliè per afirmar-se en el que és propi, com va passar el dia 30 al Camp Nou, molt més ho és alienar-se simpaties, complicitats i proximitats encara que totes s'espavilin en una discrepància de fons que hi ha voluntat de superar. Per això, la figura de Felip VI, aguantant a peu ferm la xiulada del dia 30, sense una gesticulació que traís la seva enteresa -no com Chirac- ha tocat la fibra emocional de molts ciutadans no necessàriament monàrquics. Déu escanya però no ofega. És el procés sobiranista una màquina de fer unionistes? Podria ser. Sobretot si Homs ho mira d'"arreglar" en les seves compareixences dels dimarts.