Coneixem Espanya com unitat geogràfica de síntesi, però no de detall. No veiem acord en la unió política i tampoc una alternativa vàlida a la gestió del govern espanyol.
Hi ha qui ha valorat Espanya com una esgarrifosa presó de nacions, però com unitat o poble una utopia impossible de realitzar, una Espanya castellanitzada que no ha sigut capaç d'atraure la branca portuguesa de la Castella un cop separada del regne de Castella.
Que Catalunya sobreviu com esperança de llibertat i progrés social, no hi ha dubte. Tant el president, Artur Mas, com el líder de l'oposició catalana, Oriol Junqueras, defensen
la llibertat com el millor argument per defensar la nació catalana.
Tant Mas com Junqueras recorden diàriament que sense democràcia no hi haurà Catalunya, ja que Catalunya no vol la tirania com a règim sinó una democràcia europea.
Catalunya no té una idea antihispànica, sinó una idea de respecte a la diversitat, i no accepten els seus ciutadans la idea de la unitat com imposició que no respecta la personalitat dels pobles veïns, als quals agredeix amb lleis fetes des del govern central.
Podem concloure sense gaire esforç que el problema català ha sigut creat des de fora de Catalunya. L'han fet créixer els polítics que
estan mancats de esperit de fraternitat, diàleg, grandesa i magnanimitat.
Però Catalunya ha aportat al món civilitzat el respecte pel dret i les lleis, el parlamentarisme, la justícia i el pactisme, mentre l'Espanya creada per Castella no ha aportat més que la conquista, la guerra, la manca de clarividència política i la manca de generositat política i social.
L'única Espanya coneguda al món no ha aconseguit en els darrers segles eliminar el mosaic de cultures i
pobles que componen la seva geografia actual. Més aviat Espanya, com diria Mossèn Josep Armengou, ha significat amb la dictadura
del general Franco i el règim posterior la ruptura en la vida dels pobles peninsulars. La catalanofòbia,
els constants atacs a la llengua
catalana i les dificultats per poder emetre canals de televisió en català més enllà del territori de l'actual autonomia catalana en són un bon exemple.
Els successius governs d'Espanya des de la restauració borbònica no han volgut reconèixer que la seva política ha sigut un fracàs històric provocant conflictes socials i internacionals amb la desfeta colonial i les contínues crisis econòmiques de postguerra que l'ha convertit
en un Estat dependent avui del
petroli àrab, de la Unió Europea i dels Estats Units d'Amèrica. Tot i així, Catalunya es manté en l'esperança i el treball per l'afirmació de la catalanitat.
