El comitè de govern d'Unió Democràtica de Catalunya va adoptar dimarts la pregunta sobre la qual s'hauran de pronunciar els militants el 14 de juny. El compromís contret davant del consell nacional ens obligava a formular una pregunta clara sobre el full de ruta en relació amb el 27-S i més enllà. Sempre vam dir que no ho fèiem per complaure ni per contrariar ningú, ni sobre una posició ja presa, sinó per dir-hi la nostra, valents, fidels al que sempre hem estat, vinculats al país, a la lluita per la seva plena sobirania i als principis del catalanisme integrador i alhora de la democràcia cristiana.
Tot just anunciada la pregunta, s'han alçat veus que la critiquen amb violència dialèctica amb dos arguments principals: que és poc clara –perquè, diuen, no explica què vol dir procés– i que els criteris reflectits fan molt difícil tirar endavant de cara al 27-S arran de l'anunci del president Mas el desembre del 2010 de l'inici d'un procés de transició nacional.
Si es vol, la pregunta és fàcil d'entendre. Alguns companys d'Unió Democràtica en volien, legítimament, una altra. Ho respectem, però això no la fa menys clara ni menys vàlida. Altres veus posen el crit al cel amb expressions exageradament dramàtiques pel que fa als criteris marcats.
Causa perplexitat el fet que aquests mateixos criteris van ser aplaudits majoritàriament quan van ser incorporats a la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya del gener del 2013. Els mateixos que els van aplaudir ara s'esgarrifen quan Unió els reitera en la seva pregunta. Són criteris que no caduquen, perquè són principis permanents. O és que ara ja no és vàlid el que deia el Parlament? Per a Unió Democràtica continuen sent les parets mestres per bastir el nou país que entre tots ens volem donar.
Ens sorprèn especialment quan es blasma l'apel·lació al diàleg. És curiós que s'aplaudeixi que el Parlament danès demani que el procés català es resolgui des del diàleg entre Catalunya i Espanya i que alhora es vegi com una rendició que Unió remarqui aquesta necessitat per cercar la complicitat dels estats membres de la Unió Europea. Per a nosaltres, el diàleg és l'eina, en majúscules, per fer política. Ara, en el cas que ens ocupa, ha de ser sense renúncies prèvies. Ningú ens ho pot exigir. A més, ha de tenir voluntat de persistència. Cal que tots ens conjurem per picar i picar a la porta fins que la tombem i s'obri.
Pel que fa als companys que volien que ens preguntéssim sobre la independència, cal recordar que la pregunta té una exposició de motius que destaca: “Unió no limita a la defensa d'un model confederal les legítimes aspiracions d'un estat propi i independent que pugui assumir democràticament una majoria dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Per a Unió, ni la confederació ni l'estat propi i independent són finalitats per si mateixos, sinó simples instruments al servei d'allò que considerem veritablement important: el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític.”
Per tot això, demanem el sí el 14-J. Volem seguir compromesos amb el procés de transició nacional, amb la incorporació de la nostra aportació. No fem seguidisme del que proposen d'altres i aspirem a sumar ciutadans i ciutadanes que avui no ho veuen clar i que no necessiten acceleradors, sinó brúixoles.
El nostre sí és un sí a un nou país, que vol posar les bastides per a una nova època, amb una Catalunya sobirana i socialment justa –ara no ho és–. No és un sí rondinaire. És un sí que també vol recollir des d'Unió Democràtica l'esperit positiu de totes les persones que Onze de Setembre rere Onze de Setembre hem omplert cívicament els nostres carrers. És un sí als criteris, els d'Unió, que també són els de la majoria del Parlament.
És, doncs, un sí a un futur millor per a Catalunya, més semblant i més proper al que van somiar els pares fundadors d'Unió Democràtica.
